Pura nostàlgia

Segurament les últimes generacions no recorden una de les parelles còmiques més llegendàries, però el que està clar és que han fet riure i molt a altres, i que formen al costat de Chaplin, Keaton o Lloyd, la genialitat d’una època irrepetible.

Un biopic sobre aquests dos personatges bé podia caure en allò paròdic i el que és pitjor, en el fet de no creure’t res, ja que tant Laurel com Hardy tenien uns físics molt reconeixibles i gestos i gags molt definits. Però aquí tot respira autenticitat.

Hi ha un treball superb d’uns actors majúsculs que es posen a la pell de dos homes en un dels moments més delicats de la seua carrera dos dècades després d’haver estat estrelles de Hollywood, i que per necessitat i perquè ja no brillaven, van haver de fer una gira per Anglaterra dormint en pensions, actuant en teatres de tercera mig buits, i ferits moralment per una amistat de tota la vida que va patir traïcions professionals i ferides emocionals no cicatritzades. Però van tornar a triomfar, a fer riure amb les seues gràcies de sempre, els números clàssics i les ganyotes expressives.

Un, Laurel, era el que pensava, el mateix que va dir en una ocasió que si algú plorava al seu enterrament no tornaria a dirigir-li la paraula; l’altre, el contrapunt perfecte, i pel mig, esposes –magnífica Nina Arianda– que volien el millor per a ells sense pensar que el millor era quan estaven junts, indivisibles, en el bo i en els pitjors moments de tristesa, nostàlgia del passat i de la malaltia que arriba i no riu les gràcies.El gordo y el flaco és una pel·lícula fora del ritme que avui s’imposa, però té ben gravat el sentiment d’un temps mític.