El cor d’un joguet

Els nens s’ho passen pipa amb aquests ninots que sobreviuen a l’oblit, que canvien d’amo però no de voluntat de grup, de família de plàstic i escuma i que fins i tot en els seus moments més baixos, que no són altres que quan ningú no juga amb ells, mantenen intacta la fidelitat cap als seus amos, com va fer Andy i ara la petita Bonnie, fins al punt que el veterà cowboy, que les ha vist de tots colors, iniciï una nova i joiosa aventura al rescat del joguet preferit de la nena, una forquilla d’un sol ús de nom Forky. Però Toy Story aconsegueix també que el públic adult reflexioni sobre el que s’endevina entre línies, sobre la tristesa d’éssers que viuen l’amenaça del rebuig, del fer-se un trasto vell, i s’abandonen o es perden pel camí quan aquests amos menuts es muden cap a l’edat adulta. Pixar, associada de luxe de la Disney, sap com moure els ressorts de l’emoció, com posar ganxo en una història sempre a la recerca de recuperar el camarada perdut o retingut en algun lloc, com aquesta botiga d’antiguitats on al final res és el que sembla per estovar-nos encara més si és possible. I allà està Buzz Lightyear, l’inseparable amic del cowboy Woody, el tipus més honest que veurà mai una botiga de joguines; el retrobament amb la pastora Bo Peep, que s’ha adaptat als nous temps; i l’aparició de nous personatges com el motorista canadenc Duke Caboom, amb un trauma a sobre però ànima d’heroi, tots ells immersos en una vertiginosa epopeia de joguet en un món humà. Però un no s’ha de posar trist ni malenconiós, perquè Toy Story 4 és una enorme lliçó de bons sentiments, lleialtat i llibertat i, per descomptat, visualment meravellosa.