Cronologia de l'horror

Si fos ficció, aquesta pel·lícula deixaria malestar, però no, el que va succeir fa vuit anys a l’illa noruega d’Utoya va ser real, i allà van morir 77 joves a causa dels trets d’un salvatge ultradretà, i això destrossa, esfondra totes les teues defenses emocionals, et trasllada a les profunditats més fosques del pànic, a la indefensió d’adolescents del partit laborista que d’estar alegres i festius, van passar a ser víctimes d’un desequilibrat amb un pla d’extermini fredament planificat. Primer va col·locar bombes en edificis governamentals a la capital i després, vestit de policia, va acudir a l’illa per massacrar a consciència tot el que es movia, tot el que intentava fugir en un lloc on era difícil ocultar-se.

Erik Poppe realitza en temps real, en un sol pla seqüència, tota l’angoixa i el terror que van sentir, pren el pols a la tensió, als nervis, a la sensació que en qualsevol moment poden morir a sang freda. L’assassí s’intueix, no és a la vista, simplement hi és i ho endevinem perquè durant tot el metratge se senten els trets que efectua, esbiaixant vides, mentre que res ni ningú no acudirà al rescat ràpidament al fred lloc de la tragèdia.Utoya. 22 de juliol se centra en una jove de 18 anys, i al seu costat sentim la por, el pols, els silencis trencats per crits i el soroll sec que provoquen els trets. Aquesta fugida cap al no-res amb la mort a cada pas. Aquesta és una pel·lícula que t’esquinça provocant-te una ira sense fi cap a aquell criminal de nom Anders Behring Breivik, el mateix que va assegurar amb orgull al judici que ho tornaria a fer, deixant clar que els diables existeixen i el que és pitjor, que es vanaglorien cada dia de ser-ho.