El detectiu malenconiós

En els crèdits inicials José Luis Garci dedica aquesta pel·lícula a l’escriptor James M. Cain, autor entre altres novel·les d’El carter sempre truca dues vegades o Double Indemnity, les dos portades al cine i convertides en pilars del genuí cine negre clàssic, i inunda una pantalla en blanc i negre amb la llum filtrada a través d’una persiana que deixa entreveure el fum d’un cigarro.

Amb aquestes credencials presenta aquesta preqüela que és El crack Cero entorn de Germán Areta –impecable Carlos Santos–, aquest detectiu privat que al seu torn és alter ego del realitzador, ja que posa en boca seua moltes de les coses que sens dubte ronden el cap del mateix Garci, aquesta tristesa malenconiosa d’un personatge que veu amb mal portada resignació un temps en el qual no encaixa bé, ni en els temps en què s’ubica aquesta història, els dies anteriors i posteriors a la mort de Franco en un Madrid nocturn que el cineasta intercala dins d’una pel·lícula en la qual predominen els interiors i seqüències que queden en el mateix to de la mirada freda i descreguda d’Areta.

I com Garci, amb tots els seus defectes i les seues virtuts, té una innegable saviesa cinematogràfica sobre el cine clàssic, com va deixar de manifest en el seu programa televisiu de tertúlia ¡Qué grande es el cine! que endevinàvem entre la boira del tabac que tot ho inundava, ja que ha volgut reprendre des d’un principi els passos d’Areta, i se la torna a jugar com en una partida de mus, mostrant el seu personatge una dècada abans que sorprengués propis i estranys en la pell d’Alfredo Landa a les dos entregues d’El crack, una cosa per la qual ningú no donava ni un cèntim i que va deixar tots els recelosos en evidència, ja que ambdós entregues formen part ja del millor del cine negre espanyol, i a l’altura de títols dels anys cinquanta, l’edat d’or del gènere en aquest país.

A El crack Cero assistim a un cas d’aparent suïcidi d’un famós sastre que va adquirint girs a mesura que l’investigador va entrant en matèria, i on va calant la personalitat del protagonista, el seu ferm enfrontament a maltractadors i altra fauna d’animals amb vestit, aquest empleat fidel que ha tret del lumpen, la seua felicitat truncada, la seua passió per la boxa i en aquestes alineacions futbolístiques mítiques; l’elogi del Dry Martini i la nostàlgia i la ràbia que es destil·la en cada frase, com la que pronuncia el seu amic el abuelo recordant Valle-Inclán: “A Espanya només es premia allò que és dolent”. Potser aquesta no sigui una pel·lícula redona, però diu veritats.