Plans familiars

Ens trobem davant d’una comèdia amb caires molt negres a mesura que avança el metratge perquè saps que aquest entramat d’enganys que promou una família d’espavilats vocacionals composta per un matrimoni amb filla i fill adolescents, provinents de barri humil, de soterranis insalubres, de carrers cablats i gent que orina a les voreres, fingint i treballant a còpia d’enginyosos artificis, en qualsevol moment tot pot acabar com el rosari de l’aurora.

Parásitos és una pel·lícula brillant, intel·ligent, en una història que utilitza tots els entrellats de la falsedat d’una manera subtil, elaborada, i en la qual cada personatge que compon aquest clan familiar té el do natural de saber mimetitzar-se en el que no és i desenvolupar el seu paper a la perfecció per viure a costa d’altres, en aquest cas, d’una opulenta família decididament ingènua entre aquest ramat de murris que van ocupant el seu lloc en un impressionant habitatge, de meravellosa arquitectura, que es converteix per si mateix en el decorat principal d’un elaborat joc entre aquells que es busquen la vida i aquells que s’empassen i creuen a ulls clucs cadascun dels subjectes que han anat ocupant tasques a casa seua, teixint una astuta teranyina.

I entre aquest joc de manipulació, sarcàstic i divertit, s’avança cap a uns moments que van abandonant la comèdia i entren de ple en la intriga, en el factor sorpresa amb rivets de drama del cinema més propi del realitzador coreà Bong Joon-ho, lloat i no sense mereixement per la crítica en cadascun dels seus treballs anteriors, com per exemple Memorias de un asesino, L’hoste o Mare, cintes en les quals la violència és un denominador comú, una cosa de la qual Parásitos no està exempta en el marc d’un espai magníficament estructurat, en què cada pla adquireix una bellesa afegida gràcies a la perfecció arquitectònica interior, i també a una capacitat extraordinària a l’hora de mostrar el costat oposat de l’exterior, allò extremament ric i allò terriblement pobre que s’alternen dins d’aquesta faula amb tocs socials.

En aquesta conjunció de plans entre bergants hi ha humanitat, entre els membres acabalats molta banalitat, i tot s’embasta fins a formar una pel·lícula ocurrent, entre el grotesc i l’efectiu, que permet l’entrada d’altres personatges que veuen la llum per desencadenar el conflicte.

El cine de Corea del Sud és certament potent i portentós i Bong Joon-ho n’és un dels màxims representants.

No en va, Parásitos es va emportar la Palma d’Or al millor llargmetratge al Festival de Canes el mes de maig passat, i no per casualitat.