Sobre l'arc de Sant Martí

Judy Garland va ser una icona, un símbol, una de les actrius més perdurables a la memòria perquè ella va ser la Dorothy, la nena de Kansas que va seguir amb les seues sabates roges el camí groc amb els seus amics l’Espantaocells, l’Home de Llauna i el Lleó covard a El màgic d’Oz, una pel·lícula que perviurà per sempre. Pero Judy Garland va ser molt més, una actriu amb halo d’estrella clàssica, una cantant excel·lent, una dona que va ser sinònim d’un temps daurat per fora, però terrible des de dins. Judy se centra en l’últim any de l’artista, un 1968 que, com en anys anteriors, no va ser condescendent amb la seua agitada vida, arruïnada i amb fills que no podia criar i amb els quals feia números musicals per 150 dòlars. Aquesta situació desesperada la va obligar a realitzar una sèrie de concerts a Londres amb l’ànima partida i amb una salut seriosament danyada.

El pròleg d’aquest biopic presenta una adolescent pressionada per l’omnipresent Louis B. Mayer als estudis on es rodaria la mítica El màgic d’Oz, un discurs ferotge sobre l’èxit i el fracàs, sobre l’esclavitud a canvi de la fama, aquesta fama que li va robar la infància i la joventut i que Rupert Goold mostra a través de flashbacks. Un temps que va desposseir de somnis una nena corrent lligada a la política dels grans estudis. Un joguet trencat, una vida apagada que, tanmateix, es feia gran a l’escenari com si ressuscités cada nit, menys aquelles que reflectien les seues tares, la seua tragèdia personal que intentava alleujar amb alcohol i barbitúrics, mostrant davant de tots que hi ha moments en els quals ja no es podrà ser el que es va ser. Judy Garland era un mite incòmode, una persona descentrada, poc fiable, gastada per la vida i imprevisible, com els seus dies o les nits d’insomni, però tenia un talent indestructible, una cosa que ni la solitud, ni la manca d’afecte ni res no podia esborrar.

Com aquella cinematogràfica Norma Desmond que el món va oblidar a Sunset Boulevard, o aquella Gloria Grahame –tan real com incomparable–, una estrella es va apagar, Judy Garland forma part d’un temps tan mític com cruel i que ara li servirà a Renée Zellweger per guanyar l’Oscar perquè és un espill d’aquella dona, i el seu lluïment és inqüestionable ja que sense ella un no concep aquest film. Garland va morir amb tan sols 47 anys, però segueix allà, sobre l’arc de Sant Martí, ja que, com s’assenyala als crèdits finals recordant el El màgic d’Oz, “un cor no es jutja pel molt que tu estimis, sinó pel molt que t’estimin els altres”.