El temps a les seues mans

Quan un

thriller policial mal explicat, en què no es lliguen les trames obertes, en el qual hi ha una possible xarxa de corrupció policial en què no s’aprofundeix, recorre al fantàstic per introduir-se de ple en això anomenat espai-temps i d’aquesta manera construir i deconstruir una història repetidament, el que acaba predominant és simplement el caos narratiu. La història de Crimen a contrarreloj és simple: una família assassinada i un familiar que és policia que rebrà trucades al seu mòbil de la seua neboda suposadament morta i, d’aquesta manera, anar descobrint el que va succeir o, ben mirat, el que es pot evitar aprofitant la inclusió de poder manipular d’alguna manera aquests lapses temporals que avancen o retrocedeixen en l’argument segons es desenvolupa aquesta enrevessada pel·lícula. El resultat és tan irregular, amb tanta tendència a confondre, que funciona espasmòdicament, amb escenes amb halo dramàtic que es reiteren, que insisteixen en aquesta ferma convicció del personatge principal a desfer l’ocorregut, un episodi sagnant que acaba per reformular-se per revertir-se a través d’una peça bàsica, l’smartphone.

Crimen a contrarreloj té certa traça en alguns moments en l’intent de l’actor David Oyelowo al treure-li partit al seu rol sempre patidor, desesperat, i no està malament en la posada en escena, però tot és tan forassenyat, tan inconnex, que no es pot mirar d’una altra forma que el d’un simple divertiment. Fins al tram final exaspera en moments d’acció amb aire alienat, intentant desenredar un embolic tan desordenat que ni tan sols s’hauria de pretendre anar més enllà del que es proposa que, en definitiva, és poca cosa.