Beethoven nou

Quan vaig veure que Víctor Pablo Pérez afrontava a l’Auditori la Primera simfonia de Beethoven sense batuta i amb timbals antics de pell de cabra, vaig témer una lectura barroquejada. Falsa alarma. Pérez va deixar tocar i no va reprimir el vibrato. Va destacar el que aquesta simfonia, encara clàssica, té de revolucionària: l’inici en setena dominant en lloc de tònica, els estranys sfforzando en els quals, després d’un atac fortíssim, es recupera la dinàmica normal i fins i tot piano, el pes que els timbals tenen en aquests atacs, els accents exagerats, el relleu solístic que adquireixen els metalls en lloc d’aportar només color, com a Mozart i Haydn... Pérez et mostra coses noves en un repertori en el qual creies que ningú podria descobrir-te res. Per exemple: que un forte no és una suma de fortes, sinó de mezzofortes. Això canvia el color. Quan un músic fa un forte, perd qualitat de so, perquè porta l’instrument al límit. Per això l’orquestra és el millor instrument: perquè pot fer fortes amb mezzofortes. Pérez també et fa notar que, en els acords finals, els silencis són bàsics, i que perquè siguin bons, ha de pensar-los alhora tota l’orquestra. Per entendre’ns, que també els silencis tenen dinàmica: es poden sentir més o menys. La seua lectura va ser una mica cerebral, potser freda, però elegant i refinada. Abans de la simfonia, va interpretar dos misses molt boniques de Fauré/Messager i Delibes amb el cor femení Scherzo. No són difícils, però era complicat equilibrar l’OJC amb un cor –molt bo– de només una quinzena de cantants. Va ajudar l’Auditori, en el qual se sent tot –una altra cosa hauria estat una església–, però Pérez va tenir mèrit. És un director molt savi.