Supeditar la política als jutges, un greu error

Tots pendents d’un jutge de Múrcia dimarts per veure si el president de la Comunitat, Pedro Antonio Sánchez, dimiteix o no. Independentment que el seu sigui “un error administratiu”, com el Partit Popular considera, i que “va poder ficar la pota, però no la mà”, al final qui decidirà la seua sort és un jutge. Per què? Perquè així ho han determinat els polítics.

L’expresident José María Aznar, amb qui vam conversar recentment, creu que hem anat per mal camí, ja que les decisions polítiques les han de prendre els polítics i no els jutges. Baltasar Garzón hi coincideix, perquè estima que és un mal perillós que aquí hàgim judicialitzat la política i polititzat la justícia. És qui millor pot testificar-ho, perquè ha viscut experiències a les dos vores, com a jutge i com a diputat, a banda d’alt càrrec governamental, i ha estat objecte de persecució pels dos principals partits, aconseguint el Partit Popular apartar-lo de la carrera judicial. O resolem aquest greu error o acabarem malament.

Aplicat al cas de Catalunya, aquesta atzagaiada es torna perversa. Com que el Govern d’Espanya el presideix un registrador de la propietat i una advocada de l’Estat ocupa la Vicepresidència, o sigui, dos juristes, l’únic camí emprès per solucionar els problemes, sense cap èxit, va ser el dels tribunals.

En la segona legislatura de Rajoy, persisteix en aquest afany, només que acompanyat de la paraula diàleg, que durant la majoria absoluta no es va escoltar. Però estem igual, en la via equivocada. Se li traspassen al Tribunal Constitucional qüestions que són de l’àmbit polític. Es van forçar les seues competències en una reforma per majoria absoluta perquè pogués intervenir en el contenciós català. Baltasar Garzón és rotund: “Quan diu Francesc Homs que si segueix així i si a ell se’l condemna ens carreguem l’estat de dret”, no li falta raó.

Escoltem a Felipe González una anàlisi d’alta qualitat sobre el que succeeix a Catalunya, en la qual separava els aspectes jurídics dels polítics. En el fons, González coincidia amb Aznar, i fins i tot amb Garzón, a rebutjar aquest totum revolutum de política-justícia-política en el qual estem ficats. Però l’advertència de l’expresident socialista era clara: tot és possible, però respectant la llei. I denunciava que a Catalunya no es respecta.

D’especial importància ha estat aquesta setmana un article d’Enric Juliana a La Vanguardia en el qual denunciava que “la majoria parlamentària catalana està a punt d’erigir-se en directori”.

Saben que es pretén aprovar la llei de Transitorietat Jurídica –considerada la clau del procés independentista– per via d’urgència i conculcant els drets dels diputats de l’oposició.

“Estem davant d’un moviment que altera tot el relat del sobiranisme català”, ha advertit Juliana. “Adéu, liberalisme britànic i esperit escocès. Adéu, recerca de nous suports socials”, afegeix.

Per si tot això fos poc, el Consell de Garanties adverteix que convocar la consulta és inconstitucional i la Generalitat desatén aquest revés jurídic.

Realimentant el conflicte, hi ha premsa de Madrid que defineix aquest Consell de Garanties com si es tractés d’un “Tribunal Constitucional de Catalunya”, i l’escriuen posat entre cometes perquè coli l’adulteració. Doncs no. És només un òrgan consultiu de gran importància que marca un gol en pròpia porta al procés d’independència. Raonat i per unanimitat. És molt, però només això i res més. De nou, en aquest cas, els mitjans intenten reafirmar aquest confús magma entre política i àmbit judicial. Cal sortir d’aquest fang o tot el sistema s’embarrancarà.

Mentrestant, l’economia espanyola pateix l’impacte en l’activitat portuària de la vaga dels estibadors. “La Transició a la democràcia no va passar per l’estiba”, afirma el director d’un diari madrileny. Les pèrdues són de 5 milions d’euros diaris.

Aquí, el Govern hauria de tenir el suport de l’oposició sense dubtar-ho. Espanya no pot tenir aquesta perillosa relíquia.