Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÒNICA POLÍTICA
  • MANUEL CAMPO VIDAL
periodista

Esperanza Aguirre va decidir ser sorda i cega

Actualitzada 24/04/2017 a les 08:49
Esperanza Aguirre va decidir ser sorda i cega

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Esperanza Aguirre va decidir ser sorda i cega

SEGRE

Si un dia es roda el thriller de la corrupció a Madrid, els guionistes entronitzaran Esperanza Aguirre, atractiu personatge novel·lesc, que ho va presidir tot a la bassa en la qual li van aparèixer tantes “granotes” (segons la seua pròpia descripció) i no es va assabentar de res. Per un secret ben guardat, la influent política va decidir un bon dia convertir-se en cega i sorda i ignorar el gravíssim espoli dels seus principals col·laboradors. Aguirre, en els seus anys de glòria, va tenir dos números dos, al partit i al Govern, Francisco Granados i Ignacio González, enemics irreconciliables àvids del botí polític i practicants de la rapinya econòmica. Tret d’atemptats, es van fer de tot. Esperanza es va sorprendre, desil·lusionada, abatuda, plorosa, quan els seus respectius casos judicials van esclatar: primer l’operació Púnica, estesa ja a diverses províncies, que reté en presó preventiva des de fa més de dos anys Granados; i ara l’operació Lezo, l’espoli de les arques públiques, dirigida, segons la investigació, per Ignacio González, que va arribar a ser president de la Comunitat en substitució d’Esperanza.

No s’ho perdin: González va acceptar el lloc com a premi de consolació perquè ell aspirava –i Aguirre va lluitar agosaradament per això– a president de Caja Madrid, que és on estaven els diners. Per què fer voltes si es pot anar directe a la caixa. Pel que fa a Miguel Blesa, i més tard Rodrigo Rato, potser van ser operacions menors, en comparació amb el que hauria pogut succeir. Tot intolerable. S’ha de retrocedir catorze anys per entendre aquest misteri. En les eleccions autonòmiques del 2003, Esperanza Aguirre va guanyar en diputats al capdavant del PP, però va quedar per sota de la suma d’escons de socialistes i Izquierda Unida. La foto al balcó de Génova aquella nit, al costat d’un eufòric Aznar, que malgrat les massives manifestacions contra la guerra de l’Iraq va retenir deu comunitats i gairebé quaranta capitals de província, mostrava un Ruiz Gallardón exultant: havia guanyat a Madrid capital, com li va demanar Aznar, i la seua enemiga històrica, Esperanza Aguirre estava de sortida.

Però a aquella dona, compungida a la foto, en les hores següents, una persona propera li va dir alguna cosa així com “tranquil·la, Esperanza, que això ho arreglo jo. No miris, no escoltis i espera”. Això va fer ella des d’aleshores: no veure, no escoltar i mostrar agraïment etern a qui li va arreglar la derrota. Immediatament es va formar un comando politicoimmobiliari que va recaptar diners entre empresaris madrilenys per neutralitzar dos diputats socialistes, Eduardo Tamayo i María Jesús Sáez, que van desaparèixer, de l’Assemblea a la votació clau per iniciar el procés d’elecció del socialista Rafael Simancas.

L’escàndol va ser majúscul, la confusió total i les eleccions van haver de repetir-se al cap de pocs mesos i les va guanyar, a la segona, Esperanza Aguirre. Consultat un empresari a qui se li van sol·licitar diners per a l’operació, confirma que es va negar a participar-hi: “Jo, això de pagar una enquesta per al partit o alguna cosa així, d’acord, però diners per comprar diputats, mai.” Va purgar la seua negativa, perquè el van desbancar de la Cambra de Comerç i altres institucions que presidia quan van poder fer-lo fora. Així se les gastaven. El cas és que Ignacio González va voler repetir com a president però Génova, o sigui Rajoy, l’hi va impedir i va donar pas a Cristina Cifuentes.

La presidenta, odiada per les màfies econòmiques arrelades al PP de Madrid, segons van desvelant els sumaris, ha patit pressions fins i tot mediàtiques –per això han declarat els de La Razón– per no remoure el passat. I diversos fiscals anticorrupció han denunciat traves per investigar aquests escàndols assenyalant el Fiscal en cap Manuel Moix. Està bé que Rajoy impedís la reelecció de González, perquè ja devia tenir dades, encara que el seu deure, si les tenia, era denunciar-ho. Però si el seu ministre Catalá i el seu Fiscal Anticorrupció dificulten que s’investigui el finançament il·legal del PP de Madrid i l’enriquiment dels seus dirigents, ens llegaran una democràcia degradada.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre