Vénen dies molt difícils a Catalunya: prudència

La paraula tristesa és la més utilitzada des del dimecres 7-S en totes les declaracions i converses després del vergonyós espectacle del Parlament a l’aprovar, contra les advertències de juristes i tribunals, la llei de convocatòria del referèndum d’independència. La tristesa assoleix fins i tot als independentistes raonables –“estic desolat”, ens confia un d’ells– que imaginaven aquesta ruptura amb èpica i no amb la meitat del Parlament buit després d’una sessió amb l’oposició regirada contra la piconadora dels seus drets democràtics. Només va faltar la constatació televisada que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, de provats dots agitadors, ridiculitza el digne càrrec que ocupa. Tristesa infinita és la que sent el diputat de l’esquerra Joan Coscubiela, el més aplaudit a la cambra catalana quan va reivindicar a crits “democràcia” aconseguint un inusual suport de Ciutadans, socialistes, populars i del seu propi grup. Aquest advocat sindicalista sospesa abandonar la política en aquest delicat moment per amargor. Tantes dècades de lluita reclamant alhora llibertats i autonomia catalana per al final arribar a aquest fracàs: en nom de l’independentisme es coarta la democràcia. “És un dia històric”, es repeteix com uns altres cent dies anteriors, fins a devaluar l’expressió, en els mitjans de comunicació sobiranistes. Però aquesta vegada és veritat: és històric que un Govern, el de la Generalitat, vulneri la legalitat, la catalana i l’espanyola. L’eufòria, encara que una mica més continguda, domina, tanmateix, l’altra meitat d’una Catalunya fracturada perillosament, la que es veu ja en la independència. I amb un president, Puigdemont, que anima irresponsablement els ciutadans que pressionin els seus alcaldes cara a cara si no posen urnes. Alt risc i gasolina.

És l’“espiral del silenci”, segons el catedràtic Francesc de Carreras, la que ha ajudat a arribar fins aquí. Per això reclama que “els que han callat fins ara a Catalunya, que parlin”, trencant la sensació que tot el país està amb l’independentisme. “Que es reivindiqui que els últims quaranta anys han estat els millors i més pròspers per a Catalunya i que Europa és la millor idea del segle XX.” Ho reclamava en la presentació del llibre Escucha, Cataluña. Escucha, España, on un altre coautor, Josep Borrell, l’encertava de ple: “Cap Govern, ni aquest ni els anteriors, s’han ocupat mai de contrarestar la propaganda independentista.”

Josep Piqué, exministre d’Aznar, semblava disposar de molt bona informació que va fer lliscar amb prudència: “Davant de l’evident fracàs polític d’aquesta operació, en la qual s’han prostituït les institucions democràtiques, es mobilitzaran al carrer buscant la provocació amb acampades i escarnis i poden generar fins la divisió en les seues pròpies forces de seguretat.” Va recomanar molta prudència en la resposta: “En els dies delicats que vénen no s’ha de precipitar, no s’ha de sobrereaccionar.”

Així de difícils estan les coses. Però “cal donar sortida al toro o s’emporta el torero, regla fonamental de la tauromàquia”, adverteix el notari López Burniol. No en veu cap altra que “el diàleg transaccional per anar cap a un estat federal que, almenys, té una mica d’estat unitari. L’altra alternativa és la independència”. Per entendre’ns: busquem ja un nou acord per a dècades entre Catalunya i la resta d’Espanya que es pugui votar en referèndum legal i torni a l’independentisme el vint o vint-i-cinc per cent que tenia quan va arribar Rajoy, encara que l’acumulació d’errors davant del seu creixement comencés molt abans. Va citar l’historiador Comellas quan deia que a començaments del segle XX Espanya tenia quatre problemes: l’agrari, el militar, el de l’Església i el problema català. A començaments del segle XXI els tres primers han estat resolts. El quart amenaça la convivència. Molta prudència en els difícils dies que vénen, per tant, i generositat i imaginació per donar sortida al toro.