x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÒNICA POLÍTICA
  • MANUEL CAMPO VIDAL
periodista

Sánchez és “pota” a la taula Merkel-Macron

15/08/2018 a les 05:19
Sánchez és “pota” a la taula Merkel-Macron

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Sánchez és “pota” a la taula Merkel-Macron

SEGRE

Tot canvia en

política sorprenentment

i tomba el quadre escènic. La taula del poder comunitari europeu estava assentada sòlidament damunt de quatre potes –Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia, sense necessitat que Espanya sostingués res– i de sobte aquesta taula perd la pota britànica, perquè se’n va, i es trenca la italiana per la victòria populista. La taula corre risc de caiguda i llavors apareix Pedro Sánchez i és convidat a sostenir l’invent amb tots els honors: Macron el visita a Moncloa i Angela Merkel passa un cap de setmana amb ell a Doñana. El que és la vida. “Sánchez no podia imaginar-se res així”, diuen els seus crítics. Potser, però Espanya tampoc.

La teoria de la “pota de la taula europea” és una gràfica aportació d’un home clau en les anàlisis de Moncloa, que va acompanyar decisivament Pedro Sánchez en el seu calvari de secretari general destronat, al costat d’Ábalos, Lastra, Roldán i la inestimable col·laboració digital de l’alcalde de Jun, José Antonio Rodríguez Salas, un personatge infravalorat per l’equip de Susana Díaz. Salas, el 31 de juliol passat, va intervenir com a convidat especial en la convenció de Twitter a San Francisco davant de 5.000 persones, alt honor que un espanyol no havia assolit abans. El polític inventor de la “pota de taula” prefereix no ser identificat perquè li agrada ser de la fontaneria del darrere. “Un marineret de blau d’aquests que fan possible que els de blanc se saludin a la coberta”, com ell es defineix.

Aquesta imatge de rellevància internacional de Pedro Sánchez és molt dolorosa per a l’oposició. Només Felipe González la va aconseguir. Al cap i a la fi, Emmanuel Macron era i és el model d’Albert Rivera; i Angela Merkel és del partit europeu de Pablo Casado. Camina Pablo Casado en els seus primers dies de líder opositor disparant ràfegues de metralleta –potser perquè no es parli només del seu feliç màster– en comptes d’utilitzar fusell amb mira telescòpica. Atansen dos presos etarres des d’Astúries –Rajoy els havia traslladat abans des del sud– a presons del País Basc i fa un número mediàtic atribuint-l’hi “al pagament de Sánchez per la seva investidura”.

Encara que així fos, li hauria de preocupar que Consuelo Ordóñez, germana del regidor donostiarra assassinat i presidenta d’una associació de víctimes, surti a recordar en públic que aquest pas és legal. I fins i tot Alberto Núñez Feijóo declara que “a mi no m’agrada, però legal és”.

Aquesta aliança Alemanya-França-Espanya, insòlita en la història europea, col·loca el nostre país en immillorables condicions de rellevància internacional, donat, a més, que no va participar en la fundació de l’Europa Comunitària. Però amb costos, clar, assumint un risc molt alt perquè la crisi dels immigrants desembarcant a les costes espanyoles pot produir estralls electorals i desequilibris interns. Aquesta setmana passada Andalusia, que té eleccions d’aquí a menys de vuitanta dies, ja va protestar, i amb raó, que suporta especialment el pes dels menors immigrants mentre altres comunitats es posen de perfil. Juntament amb això, la tendència més dretana de la política espanyola juga en curt esperant que la pressió migratòria es faci insuportable per al Govern de Sánchez. La temptació populista està servida. La preocupació a Moncloa és màxima però l’aposta segueix en ferm. Si a la Cimera europea del 20 de setembre convocada pel canceller austríac Sebastian Kurz a Salzburg s’obté algun oxigen, si Alemanya accedeix a ajudar més el Marroc perquè contingui l’allau africana i si l’estiu acaba i hi ha menys travessies, Sánchez podrà respirar.

Sens dubte hi ha gent que té mala sort. Però de Sánchez, convertit en pota de taula del poder europeu, no podria dir-se això. Fins ara. L’altre front és Catalunya. Atents aquesta setmana a la visita del rei per homenatjar les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Carles Puigdemont, Torra i la CUP volen boicotejar-la però els dos braços de la societat civil independentista Òmnium Cultural i també ANC es desmarquen. Alguna cosa passa.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre