Setmana perduda i olor d'eleccions

Les eleccions deuen ser molt a prop, es pot intuir, encara que el botó de convocatòria sigui potestat dels que presideixen Governs. Gairebé segur que Susana Díaz està a punt de prémer-lo per convocar al novembre i no és descartable que Pedro Sánchez consideri, després d’una setmana horrible, que en comptes d’esperar al febrer-març, com pronostiquem, potser li convingui sumar-les a les andaluses; que quina gràcia li faria a Susana, per cert.

Ha estat una setmana perduda en baralles universitàries que li ha costat el lloc a una ministra, Carmen Montón, matriculada en el seu dia al descontrolat Institut de Dret Públic d’una universitat madrilenya, amb alumnes i professors que carreguen amb un desprestigi injust, ja que sembla provat que buscava promeses polítiques per oferir tractes de favor a canvi d’influència. Primer va ser Cristina Cifuentes, després Pablo Casado i la tercera, que no l’última, Carmen Montón. L’exministra de Sanitat va treballar més i fins i tot va presentar un treball de final de màster, desconegut en els altres casos, però com que havia copiat la tercera part, va acabar dimitint “per no perjudicar el Govern”.

No acabarà allà la cosa perquè sembla que els qui deixen anar informació segons convingui al moment polític –de periodisme d’investigació res, més aviat de delació– tenen dos o tres expedients més d’il·lustres personatges a la llançadora. No busquin als arxius informàtics del centre perquè van esborrar més de cinc mil correus molt de pressa.

Però aviat es va veure que la ministra era només l’aperitiu del banquet que s’estava preparant: Pedro Sánchez cuinat a la salsa del seu doctorat. Va córrer que la tesi no existia, però fins a setze equips de premsa un dia van poder consultar-la a la biblioteca de la universitat; després es va dir que era un plagi i es va demostrar que no estava copiada; abans es va acusar de la seua redacció un “negre”, però l’acusat ho va desmentir; més tard que el tribunal de tesi era “mediocre” i al final ens quedem que el contingut de la tesi era “fluix”. Va tenir un cum laude, és veritat, com el 80 per cent de les tesis que es presenten,

Acabada la guerrilla politicomediàtica que ens ha fet perdre una setmana allunyant-nos dels problemes reals del país –fins i tot el president Torra estava molest perquè en la setmana de l’11 de Setembre no es parlava del seu llibre– es fa balanç dels danys: ha perdut la política, la universitat i els mitjans, uns més que altres, sens dubte. La política perquè embardissar-se en qüestions secundàries en comptes de fer propostes de govern i afrontar problemes de la ciutadania només augmenta la distància amb el carrer. Per descomptat la universitat, perquè els escàndols –uns de reals, altres de prefabricats– fan mal a tota la institució i perjudiquen els que fan un esforç per pagar-se un màster, o per tirar endavant un doctorat amb alts costos personals i familiars pel temps que exigeix. I sens dubte els mitjans, perquè la credibilitat se’n ressent.

David Jiménez, exdirector del diari El Mundo, ha escrit amb acidesa a Twitter: “El periodisme patri ha vorejat el Watergate en l’assumpte de Sánchez; només has de treure-li el sectarisme, la ideologia, la precipitació, l’exhibicionisme, la inconsistència, la falta de rigor, la nul·la verificació, o l’ocultació de dades.” Mal negoci per a tothom i sens dubte també per a Pedro Sánchez, perquè tot erosiona.

L’important seria ara revisar seriosament què passa a la universitat espanyola: l’endogàmia, la mediocritat i els absurds d’una litúrgia de vegades asfixiant mentre es permeten excessos.

Investigar què succeeix en la política on la maniobra tàctica pesa més que l’estratègia d’Estat. I analitzar què passa en els mitjans en què les notícies falses, o les deformades intencionadament, ja no són exclusiva de mitjans digitals sinó que assoleix, en ocasions, els convencionals. És la credibilitat de tot el sistema el que està en joc. Gran ocasió per mirar cap a dins i reformar codis de comportament.