x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÒNICA POLÍTICA
  • MANUEL CAMPO VIDAL
PERIODISTA

Catalunya o el risc de ser Bèlgica

Actualitzada 08/10/2018 a les 10:12
Catalunya o el risc de ser Bèlgica

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Catalunya o el risc de ser Bèlgica

SEGRE

Jordi Pujol somiava amb una Catalunya similar a una “Dinamarca mediterrània”. Artur Mas va fer un salt del catalanisme a l’independentisme i Carles Puigdemont va avançar cap a una declaració unilateral d’independència que ens portava a una Catalunya aïllada, fora d’Europa, el més semblant a Kosovo. Els seus propagandistes, per endolcir aquesta imatge, canviaven Kosovo per Eslovènia, on, per cert, hi va haver 74 morts en la seua proclamació d’independència. I ara, després de passar pel Quebec, Escòcia i Lituània, apareix Bèlgica a l’horitzó. Mal futur. Si no s’hi posa remei, anem cap allà, segons l’opinió dels experts.

Dijous passat, al Rectorat de la Universitat de Lleida, amb Roberto Fernández (President de la CRUE) com a amfitrió, es va celebrar la tercera trobada Hablemos-Parlem, que impulsa Sociedad Civil por el Debate. Dos dotzenes de persones –professionals del periodisme, l’enginyeria, psicologia, arquitectura, farmàcia i el dret arribats des de Girona, la Corunya, València, Barcelona, Madrid, etc.– van buscar les claus del conflicte i possibles camins cap a la convivència. Precises anàlisis amb un titular aportat per Xavier Vidal-Folch: després d’un any de molta tensió, “ha ressuscitat la via política”. I per a això, molt de compte amb simplificar: atents a la textura de la societat catalana (més d’un milió disposats a desfilar a la Diada; gairebé cent mil actius entre antics “rojos desencisats” i joves estudiants i, com a cirereta, un miler de militants als Comitès de Defensa de la Republica, als quals se sumen els antisistema disposats a amenitzar qualsevol desordre, si és possible violent). Construir missatges adequats per a cada grup sembla imprescindible, encara que alguns no vulguin dialogar. I cal difondre’ls en uns mitjans de comunicació, com va demanar l’articulista Antoni Puigverd, que afavoreixin la “desinflamació” pel succeït l’octubre del 2017; que “no estigmatitzin l’independentisme com a violent, perquè no ho és”.

Per allà anava el debat, quan Lluís Bassets, després d’afirmar que “la independència a curt termini ha fracassat”, advertia del risc que cristal·litzin les dos comunitats que es mostren enfrontades a Catalunya, cada una amb la seua bandera i la seua llengua. La idea d’“un sol poble” clamant unànime per la independència, i maltractat l’1 d’octubre en penoses imatges que van fer la volta al món, la van desmuntar una setmana després un milió de persones al carrer advertint que no hi ha una Catalunya, sinó dos. Només va faltar, dos mesos després, la sàtira de Tabàrnia demanant la independència de Barcelona i Tarragona per ser comunitat autònoma espanyola si la independència arribava. Una broma molt seriosa.

Encara que les televisions no ho reconeguin i TV3 fins i tot uniformi de groc el públic d’algun programa, el clima diari és més respirable ara que fa un any, es concloïa. Però les dos comunitats hi són, latents, i això ens pot portar a Bèlgica, on flamencs i valons, amb llengües diferents, es reparteixen incòmodes aquell petit país. També es va definir el risc de possible “ulsterització” però es va descartar de seguida. Hi ha enfrontament perceptible, però la imatge va més cap a Bèlgica. A la reunió de Lleida va advertir d’això el periodista Jordi Amat, autor del llibre La conjura de los irresponsables, amb referència als que van programar des de la Generalitat i el Parlament el procés i els fets polítics de l’octubre passat. Mentre es busquen sortides per al conflicte, el bloc independentista es quartera.

El Parlament tancat tot l’estiu en una decisió de tret autoritari de mal presagi, es va bloquejar per hores aquesta setmana i només a l’últim moment es va restablir una pau molt fràgil: cal aguantar com sigui fins al judici contra els empresonats. Convocar ara eleccions seria de riure: van tres legislatures seguides de dos anys i només faltaria que aquesta durés la meitat de la meitat. A veure el que ve, però escoltin, la ironia és que Puigdemont ja sigui a Bèlgica.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre