SEGRE
En 10 anys ens juguem el segle XXI

En 10 anys ens juguem el segle XXISEGRE

Creat:

Actualitzat:

Estem immersos en una gran revolució tecnològica, apressats a més per una transcendental transició ecològica, però la política segueix al segle XX, o discutint problemes que venen del XIX, o de més enrere. La setmana passada ha estat especialment gràfica sobre aquests desafiaments i la seua desatenció.

A Espanya, amb el contenciós de Catalunya obert, i a Amèrica, amb els carrers molt revoltats a Colòmbia; a la frontera entre la Unió Europea i l’Àfrica (a la ciutat de Ceuta, espanyola des de fa sis segles, però enclavada al nord del Marroc) amb una invasió inesperada, i, sobretot, a l’Orient Mitjà, amb l’esclat bèl·lic entre Israel i els seus veïns palestins de Gaza. “En els propers deu anys ens juguem el segle XXI”, afirma Antonio de Luis, president de la Fundació Fundae, que es dedica a gestionar la formació dels empleats espanyols davant dels nous requeriments digitals de les empreses.

Les universitats acabaran oferint aquests continguts imprescindibles, encara que maniobren lentes, gairebé a tot arreu, com un paquiderm. De la mateixa manera la política.

Llavors potser serà tard: només els països més actius i inquiets aconseguiran seient per al viatge accelerat cap al nou món digital. La política espanyola ha estat exemple recent d’aquesta disfunció.

La invasió de la ciutat de Ceuta per vuit mil marroquins, joves i nens, en retirar-se la seua policia fronterera va exigir una resposta ferma però continguda del Govern del socialista Pedro Sánchez; el va emparar la Unió Europea, però no l’oposició de dreta. Al Marroc la jugada no li va sortir bé internacionalment: empènyer milers de ciutadans famolencs a travessar la frontera va ser publicitar les difícils condicions de vida al seu país.

Les fotografies d’un guàrdia submarinista espanyol rescatant un nadó marroquí que s’ofegava amb la seua mare, o d’una voluntària de Creu Roja abraçada a un africà defallit van exemplificar la tragèdia que va aconseguir evitar-se. Pablo Casado, líder del centredreta, tampoc no va quedar bé.

Mentre no es decidia a donar suport al Govern davant del desafiament, al Congrés, la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, brodava una excel·lent intervenció, intel·ligent i contundent alhora, donant suport al Govern davant del “xantatge del Marroc”, encara que demanava la correcció d’alguns errors. Pitjor per a Casado va ser que el seu company del Partit Popular Alberto Núñez Feijóo, president de Galícia, advertís que calia estar a l’altura d’aquest desafiament a l’Estat espanyol.

Dos setmanes seguides porta Nuñez Feijóo reclamant política d’Estat a la seua formació. Alguna cosa passa.

Fa dos mesos vaig preguntar en privat al ministre de l’Interior, Grande-Marlaska, què era el que més li treia el son, si el terrorisme islàmic, el narcotràfic o alguna cosa diferent en la llista de desafiaments contemporanis. Em va respondre que s’adorm i es desperta preguntant “pels moviments a les tanques frontereres a Ceuta i Melilla”.

Desenes de milers de persones de la banda del Marroc esperen diàriament per creuar-les. Aquest salt suposa passar de l’Àfrica a Europa.

Si a aquest focus de tensió humana permanent se suma la diplomàcia de la provocació marroquina, es pot generar un drama. Aquesta vegada es va poder contenir i més de la meitat d’aquestes persones ja van tornar, moltes de forçades i d’altres voluntàriament.

Però hi va haver un risc excessiu.

Si als desafiaments de la transformació de la societat li sumem les atzagaiades polítiques, perdrem el segle XXI.

tracking