Col du Portillon

Una malaltia gangrena la nova Europa que va néixer després de les dos guerres mundials. Semblava que no hauríem de repetir la història, i cada dia és més evident que això deixa de ser una possibilitat. Són molts els símptomes que assenyalen la malaltia. Tots vostès, estimats lectors, en podran enumerar una colla de molt evidents i, l’any, només comença. Constatem que les autoritats europees miren cap a un altre costat en la vulneració constant i continuada dels drets fonamentals, que asseguren, no tan sols la democràcia, sinó la convivència. Fins ara la justícia europea ha compensat d’una forma o altra la injustícia espanyola. És evident, però, que els nomenaments a les institucions europees es nodreixen del viver inacabable dels renaixents moviments feixistes en constant incubació arreu de la vella Europa. Ho empitjora una estructura burocràtica de nul·la agilitat i cost estratosfèric, en una impossible transparència. Una Europa que no creix, sinó que es desmembra.

La pèrdua de la Gran Bretanya, en mig de la indiferència general, em provoca desesperança, convertint-se en espant, al comprovar la confrontada posició de Rússia i Turquia. Permetin que els parli del tancament del pas del Col du Portillon. El tancament d’aquest pas de muntanya, refent una vella frontera, aixecant el ferm de la carretera i afegint uns blocs de formigó, sembla d’una insignificança evident i, en canvi, té molta importància. Primer les formes poc elegants, barrant un pas entre països de forma tercermundista. Després, el menyspreu a la intel·ligència dels ciutadans afectats al donar-los com explicació raons de seguretat terrorista.

Cal assenyalar que els tres atemptats que justifiquen l’actitud de França no van tenir relació ni directa ni indirecta amb el pas de muntanya. Quan les autoritats araneses s’adrecen a les autoritats espanyoles reben moltes paraules i bones raons i ni una sola de les necessàries solucions. La decepció es torna silenci culpable i tothom esgrimeix que ha fet els passos necessaris. Seran els del saló dels passos perduts doncs inexplicablement la barrabassada continua. El problema no és dels afectats directes. És de tots els ciutadans europeus que amb tota impunitat som tractats com un zero a l’esquerra.