SEGRE
icon

icon

Creat:

Actualitzat:

Com que em temo que sóc un d’aquells “indigents culturals”, en paraules de l’eminència del ministre protegit de l’àngel Marcelo, que es dedica a condecorar marededéus, que no se senten concernits per la celebració de la Fiesta Nacional de España, em vaig fer el propòsit de trampejar el 12 d’octubre –dimecres passat– com una jornada més, és a dir, com tantes d’altres sense una significació patriòtica especial, si bé sospito que no me’n vaig sortir del tot. Començava el matí anant a comprar, aprofitant que alguns botiguers tampoc no semblaven haver-li fet cas al senyor Fernández Díaz, concretament al Bon Preu-Esclat, on tenen una cervesa que no trobo enlloc més de Lleida (una rossa clara i brillant de malta d’ordi, que elaboren a Baden des de 1878, anomenada Das Helle). Acabava la tarda a Balaguer, degustant coca de recapte al preciós claustre gòtic de Sant Domènec, al costat del responsable de relacions externes de la referida cadena comercial, la qual acabava de rebre el premi Jaume d’Urgell d’enguany per la impecable normalització lingüística en les etiquetes dels productes i en la retolació dels seus establiments, a més de la promoció dels aliments de proximitat, juntament amb la cafeteria Slàvia de les Borges, que veia així reconeguda la seva ingent tasca d’organització de manifestacions culturals d’arreu dels Països Catalans al llarg dels 22 anys que porta oberta, per mitjà sobretot d’uns cicles de concerts que ja han sigut guardonats en diverses ocasions a la millor programació musical. I tot això sense fer pagar entrada ni subvencions. Per cert, em va semblar graciós, fins i tot una mica irònic, que uns premis que podríem definir com a pancatalanistes fossin atorgats el Día de la Hispanidad, abans Día de la Raza, així com la coincidència que la brillant cloenda de l’acte –peces de Granados i Dvorák– anés a càrrec del Halír Trio, una formació de tres joves intèrprets residents a Praga, encara que un d’ells és lleidatà, el virtuós violinista Eduardo García Salas, ja que a la capital txeca es troba precisament el veterà Cafè Slavia de què va prendre nom la cafeteria borgenca homenatjada, gràcies a una referència extreta pels seus fundadors, l’Albert Tarrats i la Dolors Solé, d’un llibre sobre aquella ciutat de Teresa Pàmies, l’escriptora balaguerina. I és que tot acaba encaixant, menys Catalunya dins d’Espanya. Per sort.

tracking