SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El divendres 11 de novembre vaig anar a la presentació a Balaguer de Paisatge, país, pàtria, l’estudi d’Ignasi Aldomà sobre Josep Vallverdú editat per Pagès. Ja havia tingut l’oportunitat d’assistir a les de Lleida i les Borges, en la segona convidat a parlar i tot, però a part que el llibre s’ho mereix, no em cansaria mai d’escoltar el mestre, amb l’al·licient afegit que en aquest cas la vetllada comptava amb un presentador de luxe, Josep Lluís Carod-Rovira, de manera que no em volia perdre l’ocasió de sentir junts els dos millors oradors actuals en la nostra llengua. Per cert, la capital de la Noguera està agafant els últims temps una forta embranzida cultural, gràcies en part a la sensibilitat en aquest àmbit de l’alcalde Joan Ignasi Vidal i del regidor responsable de l’àrea, Joan Biscarri, catedràtic i vicedegà de la UdL.

Mentre esperava l’hora d’un acte que va fins i tot superar les expectatives que me n’havia fet, vaig aprofitar per pujar al santuari del Sant Crist, que dos dies abans havia sigut escenari de la celebració litúrgica amb motiu de la concessió a aquest temple del títol de basílica menor. I allà, a cantó i cantó del presbiteri, es podien veure, nous de trinca, els dos distintius d’aquesta categoria: conopeu i tintinacle. El conopeu o ombrellino o pavelló papal és una mena de gran paraigua cònic amb la tela dels colors pontificals, que són els mateixos roig i groc de la senyera. El tintinacle és una insígnia de fusta amb una campaneta que repica per avisar de l’arribada del Sant Pare. Em temo que aquesta de Balaguer tardarà encara dies a sonar. El que sí que va sonar sota les voltes de la nau, mentre hi deambulava solitari, va ser el càntic de vespres de les monges clarisses. Se’m va esborronar tota la pell del cos, entre les veus provinents de la clausura i aquella faç tràgica del Sant Crist, de qui diuen que li creix la cabellera. Seria un precedent de devoció capil·lar del floc de cabells de Joan Pau II que en endavant es podrà venerar a Mequinensa, gràcies al nou rector, un jove polonès anomenat Piotr Jupowicz, que el va aconseguir a Roma, potser de la barberia vaticana (no crec pas que hagués gosat arrencar-lo del cap del geniüt Wojtyla). Fins ara, jo només sabia del cabell de la Mare de Déu que guardava a Ivorra un capellà de renom no pas relacionat amb Polònia sinó amb Hongria: mossèn Kubala.

tracking