SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Demà comença l’hivern. Bé, comença de forma oficial. L’hivern dels calendaris més que no pas el dels termòmetres. De freds i boirades, ja fa dies que en patim. D’abrics, guants i bufandes (i alguns desinhibits també gorres de llana o feltre), ja fa dies que en portem. El General Hivern, com l’anomenen a Rússia, on també en diuen General Neu, General Gel o General Fang –quins noms tan engrescadors!–, una estació que per allà dalt se’ls fa interminable, cinc mesos sencers de principis de novembre a finals de març. El temible general que ha derrotat exèrcits invasors d’aquelles gèlides planúries eslaves, com els soldats imperials de Carles XII de Suècia batuts pels cosacs del tsar Pere el Gran el 1709, coincidint amb un dels desembres més crus de tot el segle XVIII, en què es van glaçar fins i tot els canals de Venècia (no només els canals de Sant Petersburg, coneguda com la Venècia del nord, tal com era habitual, sinó la Venècia adriàtica), o la Grande Armée napoleònica el 1812, o la Wehrmacht a la ferotge campanya de 1941 que acabaria a Stalingrad, l’actual Volgograd, d’on procedeixen la majoria de russes que viuen hores d’ara aquí a Lleida.

“Comença el llarg hivern, amb el seu fred glacial”, escrivia Anton Txékhov al conte Flors tardanes. Tot seguit confessava: “No m’agrada l’hivern, i no em crec els que diuen que l’estimen.” A mi em passa igual amb tots aquells conveïns que es declaren enamorats de la boira. Em costa de creure’ls, per més raons estètiques o sentimentals que puguin al·legar. Una estona, encara. Més d’una estona, se’m fa depriment. Imagina’t una setmana sencera. Txékhov argumenta el seu rebuig: l’hivern ens avorreix de seguida, dura massa, ens posa malalts... Amb tot, llegeixo en una biografia de l’admirat narrador i dramaturg que li encantava el so de les campanes de les 450 esglésies que hi havia a Moscou al seu temps, quan repicaven totes alhora, mentre la ciutat estava nevada. L’autor de La dama del gosset i L’hort dels cirerers es va consagrar com a escriptor amb un deliciós relat llarg –o una novel·la curta, com vulguin– amb el títol de L’estepa. Es tractava d’una estepa tan geogràfica com simbòlica, semblant en aquest sentit a l’extensió blanca, freda, inhòspita i solitària al·ludida pel poeta Foix en una nadala versificada de 1955: “...i si la boira gebra, / moro de mi mateix a l’estepa del llit”.

tracking