SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Des de l’Instituto Cervantes comminen a dir i escriure Lérida en comptes de Lleida, una qüestió que crèiem superada, il·lusos de nosaltres, com si no sabéssim per experiència que la cabra legionària tira sempre cap a la muntanya, i el senyor Casado, amb serioses i preocupants possibilitats de ser aviat president del govern espanyol, ve a la ciutat amenaçada de recuperar la seva denominació oficial durant el franquisme per prometre que, si treu prou vots, el català serà relegat a opcional en escoles i dependències públiques, apel·lant a un pretès principi d’igualtat entre tots els súbdits d’aquest regne. Igualtat? Sí, clar, els castellanoparlants podran emprar en tot moment la seva llengua i els catalanoparlants quasi mai, que per alguna cosa ens van guanyar no una sinó moltes guerres i ara tenen la paella pel mànec d’una força exercida per tota mena d’uniformats, togues incloses. El derecho de conquista, tants cops esgrimit en contra nostra i per desgràcia ben vigent, des de Felipe V a Felipe VI, passant pel Caudillo. En fi, que estàvem convençuts que som una nació i en realitat som només una opció. Una entre tantes. I encara gràcies.

Pablo Casado, que seguint la seva lògica, i si de debò el castellà estigués tan marginat a Catalunya com volen fer creure, apareixeria als diaris locals com Pau Casat, combinació patronímica que remet a la cèlebre admonició de sant Pau que més val casar-se que cremar-se (i li podríem aplicar amb tota raó el refrany: home Casat, ruc espatllat), va efectuar les referides declaracions tot baixant de la Seo Vieja, com potser l’haurem de començar a designar, per més que ens soni estrambòtic, el dijous 28 de febrer. Per una avaria espero que fortuïta i no pas provocada, aquell visitant il·lustre (i il·lustrat: té un màster) va quedar atrapat deu minuts a l’ascensor del Canyeret amb la seva entusiasta comitiva. No compto que el carismàtic líder del PP sucumbís a un atac de pànic, avesat com me l’imagino a situacions similars, no vull dir pas a escenes claustrofòbiques en l’interior d’aparells d’elevació vertical per mitjà de cables, sinó al fet d’estar atrapat, en el seu cas atrapat a la història, concretament dins el període comprès entre 1939 i 1975, cap al qual fa l’efecte que estem retornant a marxes forçades. Ai, si almenys –un pobre consol– tornar al passat ens fes sentir joves de nou...

tracking