x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIA DE REG
  • VIDAL VIDAL

Contra les cordes

Actualitzada 21/11/2019 a les 10:43
Dia de Reg

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Vidal Vidal

Arribo a la conclusió que si darrerament estic tan sensible i vulnerable, fins al punt de plorar com una Magdalena a les acaballes d’algunes pel·lícules vistes en la fosca solitud d’una sessió matinal de dissabte o diumenge, és per culpa d’un excés de fados, del sentiment d’aguda melancolia que desprenen les cordes de la guitarra portuguesa. Maleïdes cordes, de so commovedor però efectes nefastos. Ja no tinc cap dubte que els fados perjudiquen la salut. La salut psíquica, si més no. Enfonsen la moral. Inciten a recrear-se en la tristesa, al plaer morbós de compadir-te. En especial ara a la tardor. Fulles mortes i els desenganys amorosos, que són el tema recurrent del referit gènere musical, conformen un embriagador còctel d’emocions de conseqüències fatals per a l’estat d’ànim. Hauria de deixar d’escoltar-ne, almenys fins a la primavera. Però no puc, ho admeto.

Em reconec incapaç de sostreure’m a una addicció tan nociva. Al recent festival Interfado celebrat aquí a Lleida, gràcies a l’entusiasme de Carolina Blàvia, vaig assistir –inconscient de mi– als tres concerts programats, tots tres magnífics, d’estils diversos, algun tan innovador com el darrer, a càrrec del trio Lusdesol, que fins i tot incorporava la participació insòlita d’una guitarra elèctrica: si Alfredo Marceneiro aixequés el cap...

Un servidor de vostès, que en qüestió de fados –com en qüestió de cuina, com cada cop en més qüestions de la vida, deu ser cosa de l’edat– aprecia sobretot la tradició, es va sentir molt més a gust amb la proposta diguem-ne ortodoxa de la vigília, en què una simpàtica Cristina Madeiro de bona veu i grata presència (no conec cap fadista lletja), vestida de negre com manen els cànons des del temps de la mítica Severa, i coberta pel xal de rigor, tot i que d’una suggestiva transparència, acompanyada a la viola pel veterà Lelo Nogueira, que havia tocat durant dotze anys amb la gran Amalia Rodrigues, va anar desgranant un repertori lisboeta clàssic, culminat per un últim bis amb què va complaure la petició que vaig gosar formular-li des de la primera fila del Cafè del Teatre on havia tingut la sort de poder seure. Atenent l’explicat fins aquí, la cançó sol·licitada no podia ser altra que Lágrima, amb missatge final d’un romanticisme tràgic: “Si jo sabés que, morint, tu m’havies de plorar, per una llàgrima teva em deixaria matar.”

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Descobrir
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre