SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Contra vent i pandèmia, Carolina Blàvia torna a organitzar a Lleida, i com a novetat d’enguany, a la Seu d’Urgell, en atenció a la nodrida colònia lusitana que viu a la ciutat i a la veïna Andorra, una nova edició –la novena– del festival Interfado, que s’estrena dissabte vinent amb l’actuació al Cafè del Teatre de Bévinda, figura consagrada d’un gènere musical que ens continua oferint noves troballes als aficionats, per no dir apassionats. L’última, navegant per les mars procel·loses d’internet, una de les poques intèrprets de guitarra portuguesa, la jove i bella Marta Pereira da Costa, que en 2016 enregistrava un primer disc, titulat simplement com el seu nom, amb la col·laboració de veus actuals tan reconegudes com Dulce Pontes, Rui Veloso o Camané.

Aquest darrer hi entona el Fado Laranjeira, que podem veure a YouTube en una espècie d’assaig, rematat amb un duel vertiginós de guitarres de la mateixa Marta amb un circumspecte Carlos Leitâo, a qui vaig tenir l’ocasió de sentir tocar la viola al Clube de Fado lisboeta fa un parell d’anys. Per cert, a part de melodies fadistes, el disc inclou una reeixida versió per a corda, piano i bandoneó d’Alfonsina y el mar, l’emotiva zamba de Mercedes Sosa sobre el suïcidi de la poeta argentina Alfonsina Storni. Parlant de poesia, i tenint en compte el lirisme de les lletres dels fados, algunes signades per versificadors d’anomenada, en diverses ocasions he suggerit a amigues que en canten, com la mateixa Carolina Blàvia o Sílvia Colomé da Costa, l’autora de mare portuguesa de la novel·la La llegenda del carreró, ambientada a Montgai, o bé que en podrien cantar, per timbre i sensibilitat, com Emília Rovira, de musicar certs poetes nostres que hi encaixarien pel to i la temàtica, d’un Màrius Torres a un Pere Rovira, pare de l’Emília.

Uns poemes adients i que no caldria traduir són els escrits en la llengua de Pessoa per Miquel Lladó, en 1943, dos dels quals incorporats a la recent antologia d’aquest escriptor, Del fonoll a la neu, arran dels tractes epistolars mantinguts pel de Castelldans amb els literats Manuel de Sequeira i Teixeira de Pascoaes, ambdós originaris de la bonica vila fluvial d’Amarante, vora Porto. “Eu amo tudo quanto/ contemplo, mas nâo quero ser amado”, comença l’un. “E sobre mim eu sinto como chove/ a cinza da tristeza que Deus, às vezes, sente”, acaba l’altre.

tracking