Rei de la pluja

Un Dia de la Mona especial, no pas menjant caragols o carn a la brasa sinó mussaca i suvlaki, per ascendir just havent dinat fins al santuari de Posidó, déu de les onades, erigit fa 2.500 anys al cim del cap de Súnion, entrant al golf Sarònic, en una punta de l’Àtica, i que conserva encara dempeus 15 de les 34 columnes dòriques originals, d’un blanc marmori molt pur. Colofó simbòlic i estètic a un sumari periple per terres gregues, aprofitant les breus vacances de Setmana Santa. Simbòlic, estètic i també líric. La poesia la posava Carles Riba, a través dels versos emotius i de doble sentit d’una de Les elegies de Bierville, llibre publicat en 1943, en què establia un paral·lelisme entre l’ànim dels exiliats per la guerra recent i la imatge poderosa del “temple mutilat” en tant que far espiritual per indicar el camí de retorn a casa: “Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent...”

Sí, això: de la mar, del vent, però també aquella tarda de dilluns d’una pluja inoportuna que amenaçava de privar-nos de l’espectacle únic de la posta des del capdamunt del promontori rocallós dreçat abruptament uns seixanta metres sobre el nivell del mar. Ens havia fet molt bo els primers dies, la típica llum radiant dels paisatges homèrics, però ja la vigília havíem hagut de recórrer sota l’aigua l’illa de Poros i el recinte arqueològic del vell Corint, i ara un cel encapotat i quatre gotes acompanyaven la visita programada com a cirereta del viatge. Total, que vam contemplar i fotografiar, sense gaire fortuna ni contrast, les sagrades pedres quasi sols, tenint en compte que en l’esplanada superior entorn de les ruïnes s’hi solen reunir centenars de turistes, tal com havia tingut ocasió de comprovar fa ja més de tres dècades.

Sort que teníem previst de dormir a prop, en una hotel de platja a la cala de davall mateix del que la gent del país anomena “el cap de les columnes”. De manera que, allà a les set del vespre, tan bon punt vam albirar –oh, miracle– algunes clarianes entre la foscor dels núvols, sobreposant-nos a la fatiga d’una jornada intensa tornàvem a pujar a dalt. I aleshores sí, per espai de mitja hora o tres quarts vam poder admirar com el disc solar anava caient sobre el blau marí, mentre els seus darrers raigs encenien el “marbre absolut, noble i antic”. Gràcies, Posidó.