x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIS_SUPLEMENT
  • DR. ANTONI ENCINAS

La vulnerabilitat a una pandèmia

Actualitzada 30/06/2020 a les 15:24
DIS logo gran

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© DIS logo gran

Dr. Antoni Encinas
Gerent del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de Catalunya

Llicenciat en Medicina per la Universitat de Lleida, responsable del SEM des de l’octubre del 2018


Quan parlem de catàstrofes emprem els termes risc i vulnerabilitat. El risc és la probabilitat que ocorri un incident concret. La vulnerabilitat fa referència a quant de mal produirà. El mateix risc, posem per cas un huracà, pot produir danys molt diferents si succeeix en una zona poc poblada o en el centre d'una ciutat. Per tant, els danys a la població afectada també variaran molt. Parlem primer dels riscos d'una pandèmia, és a dir, l'expansió d'una nova malaltia infecciosa dintre d'una població que no disposa d'immunitat natural contra aquest germen. Els riscos depenen de l'agent biològic, de la seva capacitat i via de transmissió, la d'infectar, la letalitat, el període d'incubació, la seva capacitat per sobreviure a condicions de temperatura o humitat, la seva resistència als fàrmacs coneguts i, també, al segment de població que és capaç d'afectar.

Per altra banda, tota societat té característiques que defineixen les seves vulnerabilitats. L’edat mitjana de la població, el seu estat nutricional i immunològic, la prevalença de malalties cròniques o determinants de salut, la seva concentració en ciutats, la salubritat dels espais, l’índex de contacte social, el seu sistema econòmic i laboral i el seu accés a mitjans sanitaris, en serien alguns dels més destacats. En totes, però, i siguin quines siguin les seves característiques, s’hi afegeix un element comú: la por a allò desconegut.

En el primer món es donen característiques que ens protegeixen i alhora ens exposen a noves pandèmies. Per un costat vivim en una societat molt envellida pels estàndards internacionals i, més encara, en termes històrics. Els avenços de la medicina moderna han suposat no només l’augment de l’esperança de vida sinó també un increment sense precedents dels percentatge de població amb malalties cròniques, incloent els immunodeprimits per tractament mèdic, com ara els receptors de transplantaments o les persones amb malalties autoimmunes. A aquesta realitat s’hi afegeix que la bonança econòmica ha comportat un estat nutricional bo per la major part de la població. Així mateix, la nostra societat és eminentment urbana però sense les aglomeracions de les ciutats en vies de desenvolupament. La salubritat és bona, amb un notable control de la cadena alimentària, les aigües potables i residuals i la neteja general. Rarament hi ha plagues d’insectes o de rosegadors, que són els vectors de moltes malalties. En un país llatí com el nostre, la cultura afavoreix un important contacte físic amb moltes persones. Som molt de reunions i de festes, de petons i d’abraçades. Vivim, a més a més, en una societat connectada. El nivell d’intercanvi de persones i mercaderies és, en general, altíssima amb tot el món i Catalunya en concret és una destinació turística i de negocis de primer nivell. El nostre sistema econòmic, basat en el sector industrial i de serveis, afavoreix la concentració de persones en espais tancats i el contacte freqüent amb molta gent diferent. Per últim, tenim un sistema sanitari d’alta qualitat, accessible i universal que difícilment deixarà fora de l’atenció col·lectius importants de persones que poguessin ser els transmissors de cap malaltia.

Aquests pros i contres fan que la nostra vulnerabilitat sigui baixa respecte a la majoria de les poblacions del món. La cara B d’això és que tenim una societat menys resistent mentalment a la malaltia i la mort. Ens hem acostumat a veure les catàstrofes als llibres d’història o a altres indrets del món, moltes vegades a milers de quilòmetres, però no a patir-ho a gran escala a casa nostra. Generacions anteriors a nosaltres, els nostres avis o besavis, van viure l’epidèmia de la grip del 1918, la Guerra Civil, la gana de la postguerra i l’epidèmia de poliomielitis. Per si fos poc, estaven acostumats a tenir molts fills perquè havien après dels seus pares que una bona part no arribava a l’edat adulta. Tot plegat fa que les generacions actuals sentim més incomprensió davant el que ha estat una constant al llarg de la història de la humanitat. No en va la pesta es una de les deu plagues d’Egipte. Els béns materials que hem acumulat també maximitzen la sensació de pèrdua, el dol, quan quelcom inesperat irromp en les nostres vides. Una pandèmia comporta no només danys físics, morts i seqüeles físiques sinó també de mentals i emocionals. La solitud, la por, l’angoixa, a més del dol per la pèrdua de persones properes, acompanyen tota pandèmia. La sensació d’indefensió, d’inseguretat és un gap entre la nostra expectativa, molt alta, i la realitat, que ha canviat de cop i sense preavís. La incredulitat no és menor. Com pot ser que això passi aquí? Que em passi a mi? Que passi ara? Que les autoritats competents no ho hagin previst? Que els experts no ho sàpiguen solucionar? La negació és filla de la incredulitat i ens pot arribar a paralitzar dies o setmanes precioses per prendre les mesures adequades.

Darwin ho va deixar clar: “No sobreviu el més fort sinó qui millor s’adapta al medi.”

 

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre