x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIS_SUPLEMENT
  • CÈLIA DEL DIEGO I ORIOL FONTDEVILA

La censura col·leccionable

Actualitzada 04/11/2020 a les 12:27
DIS logo gran

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© DIS logo gran

Cèlia del Diego i Oriol Fontdevila
Comissaris de l’exposició ‘Censored’ a La Panera i al Museu de Lleida

La directora del Centre d’Art la Panera i Benito Padilla són els comissaris de la col·lecció Línies vermelles, una selecció de la col·lecció Censored del mecenes lleidatà Tatxo Benet. Es mostren al Centre d’Art la Panera i al Museu de Lleida.


Hi ha obres d'art que tenen la capacitat d'introduir canvis en els dispositius de mediació que les sostenen. És el cas de Presos políticos en la España contemporánea, de Santiago Sierra, la veritable instigadora de la col·lecció Censored, de Tatxo Benet.

«No hi ha res d’impur en si mateix. Una cosa és impura per al qui la considera impura.»

Pau de Tars. Carta als Romans, 14:14

Enmig de l’enrenou que va suscitar l’obra de Sierra en l’edició 2018 de la Fira Arco, hi ha almenys un detall que sembla haver passat desapercebut als responsables de la Fira, als de la galeria que va secundar retirar l’obra, així com als comentaristes i tertulians que, a continuació, varen inflar el globus mediàtic: els 24 rostres de les fotografies que va presentar Sierra estan completament pixelats. D’això, se’n dedueix que aquella sèrie d’imatges no fou solament censurada per Ifema, sinó que ja ho havia estat abans. Tot i que la creació artística i la censura es consideren, generalment, termes oposats, el treball de Sierra portava inscrita «la seva pròpia» censura com a part de l’acte creatiu. O és que algú ha arribat a veure algun pres polític en la sèrie Presos políticos…?

Els retrocessos en la llibertat d’expressió es consideren un senyal fefaent de la pèrdua de drets en les democràcies liberals. Tot i això, la magnificació de la igualtat d’accés a l’hora de prendre la paraula també ha estat assenyalada en ocasions com a encobridora de formes de dominació i de discriminació. D’altra banda, l’autonomia de l’art, l’ideal que hauria de garantir la independència de la pràctica artística envers poders de diferent signe, també s’ha posat en entredit en tant que instrument especialment eficient a l’hora de dissimular els interessos polítics i de mercat que contínuament intercedeixen en la pràctica de l’art i en la seva circulació pública.

Hans Haacke ha estat un artista pioner a denunciar la censura que s’ha tornat pràcticament estructural en el món de l’art: tant artistes com curadors han internalitzat les regles del joc, i els museus d’art s’han equipat amb mecanismes preventius a fi que els projectes d’exposició que no atrauen multituds, que poden resultar controvertits i que poden acabar sent perjudicials respecte de la cartera de patrocinadors de la institució, siguin desestimats d’entrada. És a dir, segons Haacke, la censura no sols es manifesta quan es procedeix a retirar obres d’art de l’exposició pública, sinó que, en realitat, aquests són els moments d’excepció. La censura es produeix generalment entre bastidors i és apriorística; es dissemina en la forma menys detectable, més eficaç i, al capdavall, més nociva: l’autocensura, que continuadament practiquen (practiquem) els actors implicats en l’ecosistema artístic, sigui quina sigui la posició que s’hi ocupi.

Una bona part del malestar que va causar Presos políticos… procedeix de l’aparença autocensurada, o és que algú pensaria que els rostres dels presos a cara descoberta haurien aconseguit ser més ofensius que no pas emmascarats amb una munió de píxels? Els peus de les imatges aporten un aspecte clau per a la comprensió d’aquest fet: amb aquests textos s’evidencia que els delictes que s’han imputat als presos es refereixen, en bona part, a polèmiques que són relatives a, també, la llibertat d’expressió. Per aquest motiu, amb l’autocensura, Sierra estaria performant l’autèntica obscenitat de la sèrie, que no seria sols la constatació que a l’Estat espanyol hi hagi presos polítics, sinó, sobretot, que a l’Estat espanyol hi falti llibertat d’expressió.Presos políticos… no va ser, per tant, una obra censurada, sinó un esquer per a la censura. Recapitulem: la primera censura concerneix al seu contingut, a la dimensió temàtica de l’obra –els presos polítics són un fenomen que sovint es deriva de la repressió de la llibertat d’expressió; la segona censura es refereix a la dimensió tècnica i processual–, la teatralització de l’autocensura per part de Sierra, que amb l’ocultació dels rostres pressuposa una manca de llibertat pel que fa al context on s’exhibirà la peça. D’aquesta manera, quan finalment Ifema va ordenar a la galeria Helga de Alvear retirar la peça –la tercera censura–, aquesta ja no va arribar a ser tal, sinó que els diferents actors es varen limitar a interpretar el guió que Sierra ja havia anticipat.

Més que no pas desactivar Presos políticos…, Ifema va corroborar l’eficàcia del treball i, d’aquesta manera, la seva vàlua, raó per la qual el fet que aquella situació resultés inspiradora per a l’inici d’una col·lecció d’art censurat probablement s’hagi d’entendre com el seu desencadenant lògic.

Sierra va aconseguir esquivar la repressió i en va oferir, en canvi, una representació magistral, que va comptar amb la participació entregada dels seus censors. Benet ha persistit en aquest impuls amb la creació, en menys de tres anys, d’una col·lecció que incorpora l’obra de més d’un centenar d’artistes. Amb l’exposició d’una selecció de les peces a la Panera s’espera no només incidir en la visualització de les atrocitats que, per diferents motius, s’han ocultat en diferents punts del món, sinó visualitzar, a tall de repte, la censura mateixa en tant que atrocitat. Més que no pas un fantasma procedent dels antics règims totalitaris o de la remota Santa Inquisició, la complexitat que presenta la censura en les societats contemporànies fa necessari afinar en la comprensió de la seva multiplicació de cares.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre