La nit sobre Berlín

Dimarts, 25 de febrer de 2020. Tot esperant el vol a Berlín per assistir a la setantena edició del Festival de la Berlinale, llegeixo al mòbil la notícia del primer cas de Covid a Barcelona, la qual cosa no hem fa gaire gràcia després d’observar uns quants viatgers en trànsit amb mascareta. Tanmateix a bord alguns d’ells també la porten, però aviat em deixo seduir per la lectura fins a arribar a l’enyorança de la son, afavorida pel viatge nocturn.

Sobrevolant Berlín de nit, la ciutat sembla del tot mà- gica, potser estic influenciat per passar uns dies veient un grapat de bon cinema. A l’arribada està esperant-me el Nès amb un cotxe elèctric de Share Now i vàrem començar a recórrer la ciutat horitzontalment sempre amb la Fernsehturm davant nostre. A l’arribada a l’apartament, Dian em rep amb una abraçada i un llarg llistat de recomanacions de les pel·lícules adaptades al meu gust cinèfil.

L’endemà i després d’un esmorzar-dinar, al voltant de la Potsdamer Platz assistim amb Nès a l’estrena de la pel·lícula The Roads Not Taken de la directora Sally Potter amb Javier Bardem, tots dos presents al Theater Berlinale Palast. El cinema i tots els voltants plens a vessar amb llargues cues per assistir-hi –cosa impensable a dies d’avui–. La setmana vola i després d’assistir a moltes estrenes a cinemes emblemàtics com el Kino International o el Coliseum (a hores d’ara tancats, aquest últim, definitivament) s’anticipa la tornada a casa, a causa de l’increment de números de casos de Covid.

A dia d’avui, a pocs mesos de la nova edició del Festival, el duet de directors de la Berlinale, Mariette Rissenbeek i Carlo Chatrian, aposten fermament per un format presencial per aquesta edició 2021. Ells expliquen: “Els festivals i els mercats són llocs de trobada i comunicació. Això s’aplica tant al públic com a la indústria. Veiem una característica important i única dels festivals en la seva viva relació amb el públic. En temps de pandèmia de Corona, ha quedat clar que encara necessitem espais d’experiències analògiques en l’àmbit cultural”.

En la darrera edició de videoart Loop a Barcelona, celebrada fa pocs dies, algunes galeries i espais d’art i la mateixa organització, oferien bona part de la seva programació i actes en format digital, com és el cas de la Urban Gallery. Per la Belén Urban, “això és quelcom de normalitat”. Ella, als finals dels anys 90 del segle passat, va ser una de les pioneres –per no dir la primera– a tenir una web que representava la seva galeria d’art, fins i tot va fer una exposició que es retransmetia per ADSL des de Barcelona a la seu de la galeria a Saragossa. Més tard es va traslladar a Barcelona i amb la impossibilitat de traslladar també la galeria va decidir fer-la en línia. A poc a poc anava creixent la clientela i les vendes per internet a través de plataformes de pagament segures. La Covid per ella, en l’àmbit professional, no ha estat un problema, tot al contrari, s’han incrementat les visites a la seva galeria des de la comoditat d’estar a casa.

En el cas d’en Toni Giró, que a banda de la seva identitat artística, forma part d’un equip amb una llarga trajectòria en la producció i el muntatge d’exposicions i que fa uns anys van prendre l’opció de no fer créixer l’empresa mantenint la flexibilitat i l’adaptació en un sector i mercat molt fluctuant i sovint força precari. Quan les primeres veus sobre el tema de la Covid van sorgir, en Toni ja va preveure el pitjor i el confinament no el va sorprendre. “Ens vam acollir a les ajudes als autònoms durant dos mesos i vam tenir sort de començar a treballar en algun projecte”, diu en Toni. “En aquest sentit, el decreixement empresarial que fa anys vam aplicar-nos, ens ha salvat una vegada més, tot i que mantenim la incertesa a mitjà termini i el fet de sentir-nos una rara avis en el món de les pimes del sector. D’altra banda, atès que preveia disposar de força temps lliure durant el període de confinament, vaig dedicar-me intensament al treball artístic, decidint fer-ho des del sentiment d’incertesa i desorientació pel qual estava passant i acollint-me a la disponibilitat inicial de posar-me a dibuixar, van sorgir dues sèries de dibuixos que no eren previsibles per mi unes setmanes abans i que d’alguna manera reflectien el moment i l’estat anímic.” Un estat anímic que l’ha fet interioritzar en la certesa que aquest episodi pandèmic constitueix una mena d’advertència de la natura per corregir els hàbits de consum, les prioritats vitals i la necessitat de ficar un final al sistema actual.

D’altra banda el també company, artista i promotor Aureli Ruiz ens deixa molt clar que engegar qualsevol projecte en les circumstàncies i context de la Covid 19 era i continua sent una tasca gairebé impossible, i per dura que sigui aquesta situació està essent extremament amarga pel sector. “Les ajudes al sector no són suficients, els artistes, agents articuladors, comissaris i curadors, a poc a poc es veuen abocats a sobreviure en dinàmiques culturals perverses plenes d’entrebancs i errors burocràtics. Les institucions, tant privades (algunes) com públiques, no ho posen gens fàcil, a banda d’haver elles mateixes també de subsistir a l’embat amb imaginació, proposant gratuïtament, recorreguts virtuals pels seus espais i fons artístics. Tot ha esdevingut un rierol, llanguit i inercial, on les propostes artístiques acabaran reduint-se a petits nuclis existencials”, conclou l’Aureli.

En conclusió, el sector artístic és feble i precari, no és considerat ni disposa del reglament adequat per la bona pràctica artística, sense una base sòlida quan arriba alguna cosa inesperada, trontolla i s’enfonsa. Models com el francès per artistes i tècnics, l’Intermitent (IDS) permet sumar una quantitat d’hores de treballs temporals durant els dotze mesos de l’any, assegurant-se un salari si les coses van malament. De la mateixa manera, també ajudaria una reducció del 50% als artistes del pagament de la seguretat social com fa la Künstlerische Sozialkasse a Alemanya. A tot això li podem sumar que en temps extrems com els d’ara les ajudes han de ser àgils. A Espanya els ERTO s’han demorat en excés i les ajudes del govern de la Generalitat han estat un fer riure comparats amb la IBB Investtionsbank Berlin que ingressava les ajudes econòmiques en qüestió d’hores.

Sense caure en estereotips però encara em ressonen aquelles paraules de l’artista Montserrat Soto: “Cuando los políticos ponen en cultura al que les sobra... eso no es ni querer ni creer”.