Eleccions sense il·lusió

La primera potència del món elegeix avui el seu nou president i tothom està pendent de la decisió que prenguin els nord-americans que s’hagin registrat, condició prèvia per exercir el vot, i acudeixin avui a les urnes per optar entre Hillary Clinton o Donald Trump. Una opció que abans de la designació dels candidats demòcrata i republicà semblava impensable, que fa uns mesos estava clarament decantada a favor de la primera dona que pot ser presidenta i que hores abans del dimarts electoral sembla plena d’incertesa segons la majoria de les enquestes, que només donaven un lleuger avantatge a la demòcrata i sempre supeditada al fet que s’imposés en estats clau de l’Est, com Ohio, Carolina del Nord o Florida. Estem davant d’unes eleccions insòlites en les quals cap dels dos candidats il·lusiona, que els dos són considerats el mal menor, en què es votarà per oposició al rival i en les quals pot resultar decisiva la ja tradicionalment alta abstenció, d’uns perquè cap els convenç i d’altres perquè en alguns estats hi ha qui considera que el seu vot no és imprescindible. Des d’una òptica europea, no hi ha dubte possible entre la dona amb àmplia experiència política que pot convertir-se en la primera presidenta nord-americana de la història i un empresari histriònic que ha arremès contra els hispans, els negres, les dones, que ni tan sols té el suport del seu partit, que admet no haver pagat els seus impostos i que ha amplificat als Estats Units el model de populisme i mascle alfa que ja va triomfar a Itàlia amb Berlusconi. Trump, a més, ha fet en campanya el contrari del que aconsellen els experts en màrqueting electoral, ha perdut els debats, ha amenaçat amb la presó la seua adversària i fins i tot ha arribat a insinuar que no acceptaria els resultats, i, tot i això, arriba a la recta final amb possibilitats. Per què? Probablement, perquè reflecteix l’ànima blanca i més rància de la societat nord-americana, temorosa de perdre la seua hegemonia i que fa pagar als demòcrates els efectes de la crisi, i que ha sabut explotar els vincles de Clinton amb l’establishment i amb Wall Street. Ho resumia gràficament el directiu d’una televisió nord-americana dient que “Trump pot ser un desastre per al país, però és una benedicció per a les audiències”. Diu el que alguns sectors volen escoltar i el més lamentable és que hagi arribat fins aquí.