Un poble transversal i demòcrata

El 24 d’octubre del 1971, encara sota la dictadura franquista, el músic del Vendrell Pau Casals va fer una proclama catalanista davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides que va passar a la història. L’emotiu discurs del reconegut violoncel·lista, que llavors tenia 95 anys, va tenir lloc durant la cerimònia en què se li va atorgar la Medalla de la Pau de l’ONU. Casals, en el seu missatge des de l’exili, va demanar la pau per a Espanya. El parlament va començar amb la proclama: “I am a Catalan” (“Sóc català”), que va servir per denunciar davant de la comunitat internacional el clima de repressió. “Catalunya és avui una província d’Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra...” Les reivindicacions de Casals van obtenir una especial ressonància per la seua apel·lació a les llibertats. Després del discurs, va agafar el violoncel per interpretar El cant dels ocells, que s’havia convertit en un símbol de la resistència catalana a la dictadura franquista. Gairebé 50 anys després, Catalunya va tornar ahir tossudament a sortir als carrers de Barcelona i a escoltar El cant del ocells, aquesta vegada per demanar que bona part del Govern català, elegit democràticament a les urnes, sigui alliberat de la presó i pugui tornar a casa i perquè els que són a Brussel·les retornin sense ser detinguts a la frontera. També perquè la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i la resta dels membres de la Mesa no es veiessin ahir coaccionats per la Justícia fins al punt de no assistir a una manifestació reclamant la llibertat i el dret a decidir pel qual fa tants anys que lluiten. Probablement l’independentisme hagi comès errors i és discutible si la majoria parlamentària que ostentava fins a la suspensió de la Generalitat per l’Estat espanyol era o és suficient per proclamar la independència, però el que ahir va quedar novament i nítidament clar és que la voluntat de ser d’aquest poble no pot ni ha de ser apaivagada amb la presó ni amb amenaces jurídiques o econòmiques. La política, el debat, la negociació i el diàleg són l’única forma en què la Catalunya, l’Espanya i l’Europa actuals han d’afrontar les diferents sensibilitats d’aquest país tan transversal i donar-li una solució democràtica i pacífica. I en aquesta tasca hem d’implicar-nos tots.