SEGRE

Creat:

Actualitzat:

L’any 2018 ha començat a Catalunya sense moviments a les trinxeres polítiques excavades al llarg dels últims anys. Les eleccions del 21 de desembre derivades de la intervenció de la Generalitat per part del Govern central han introduït canvis tant en el bloc independentista com en el partidari de quedar-se a Espanya, però no han alterat significativament l’equilibri entre tots dos. I en les gairebé dos setmanes transcorregudes des d’aleshores, no sembla que els seus principals representants estiguin disposats a canviar d’actitud.

Divendres, el president del Govern central, Mariano Rajoy, va anunciar que convocava la sessió constituent del Parlament per al 17 de gener, amb la qual cosa escurça en gairebé una setmana el termini hàbil per fer-ho i força que el president que va cessar, Carles Puigdemont, hagi d’accelerar la decisió sobre si tornarà o no de Brussel·les per ser investit, sabent que s’arrisca a ser empresonat quan entri a Espanya. I dissabte, Puigdemont li va contestar mitjançant un discurs de balanç d’any emès a través de les xarxes socials en què el va instar a obrir una negociació política i a restituir “tot allò que han destituït sense el permís dels catalans”, és a dir, a ell mateix com a president i al seu Govern, recordant que les urnes els han tornat a donar la majoria parlamentària. “A què espera el president Rajoy per acceptar els resultats?”, es va preguntar.

Té raó Puigdemont quan destaca que les urnes han reafirmat la majoria en escons de l’independentisme i que Rajoy i els partits que han donat suport al 155 han de buscar una via de solució política a l’actual conflicte que vagi més enllà de la resposta judicial, que ha comportat l’empresonament preventiu de diversos dirigents sobiranistes –quatre dels quals segueixen a la presó– i de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Però tampoc hauria d’obviar que, per molt que s’hagin quedat una altra vegada a prop, els electors que han votat les formacions independentistes no arriben a la meitat del total, i que així és difícilment justificable optar de nou per la via unilateral. Tots haurien de recordar que la política és l’art del possible i que, al contrari del que és habitual, ha de prioritzar l’interès general davant del partidista. Si així ho fessin, seria més fàcil pactar una sortida en la qual uns acceptin a discutir totes les alternatives, referèndum inclòs, i els altres deixin de posar terminis ineludibles.

tracking