El color de l'estiu

El gran èxit televisiu d’Antonio Mercero va pintar de blau l’estiu el 1981. Eren els temps en què estudiants de tota la península se citaven a les comarques del pla de Lleida per guanyar uns diners extres amb la fruita. Eren els hippies, en terminologia de l’època.

Tot just deu anys després, els canvis socials, econòmics i polítics viscuts al nostre país van canviar el color de l’estiu. Van arribar els primers temporers de l’Àfrica subsahariana i, posteriorment, del Magreb. No va ser fàcil per a ningú, però queden molt lluny els anys de tensió social perquè els pobles del Baix Segre estaven literalment desbordats, amb centenars de persones dormint al carrer i sense feina. Es van fer els deures: es van crear albergs municipals, els pagesos es van veure obligats a oferir allotjament als treballadors, es va augmentar la inspecció laboral, que cruixia els –cada vegada menys– que se saltaven les normes...

Vint anys després d’aquest assoliment, hi ha temporers sense treball dormint al ras a la capital. Culpar els agricultors o una institució en concret d’aquesta lamentable situació és simplificar un problema complex que hauria de ser una prioritat per a tots els agents implicats i que hauria de quedar-se al marge del debat polític. S’imposa el consens perquè el del 2018 sigui el darrer estiu en què hi hagi persones dormint al carrer perquè no tinguin cap altre lloc al qual acudir. Persones vulnerables, en molts casos sense papers, que es troben lluny de casa i que, sovint, ni tan sols no dominen l’idioma. Però, sobretot, persones. Sense més ni més.

Un gran rebost

Les comarques de Lleida aporten 8 de cada 100 euros de superàvit comercial agroalimentari de l’Estat. Les exportacions en aquest sector van superar els mil tres-cents milions d’euros. La fruita, l’oli i la carn lideren les vendes de productes a l’exterior, sobretot a la Unió Europea, el principal client. El sector primari continua sent el gran motor econòmic de la demarcació. Les diferents administracions n’han de prendre bona nota.