Gestos i protestes

No va ser un dia normal, perquè no podia ser-ho amb les mobilitzacions convocades, però tampoc va ser una jornada revolucionària com pretenien veure-ho des de Madrid, després de la visió catastrofista de la premsa de la capital que parlava de rendició o claudicació després de l’entrevista Sánchez-Torra, perquè tret d’excepcions i talls de trànsit més centrats a Barcelona que a la perifèria, les forces de seguretat van mantenir l’ordre, els incidents van ser aïllats i la normalitat va presidir la vida ciutadana. El Consell de Ministres es va reunir a Barcelona entre fortes mesures de seguretat i Sánchez va poder fer-se la foto passejant entre el seu hotel i la Llotja i es van aprovar mesures que pretenien ser gestos positius com la pujada del salari mínim o més dirigits a Catalunya com el rebuig de la condemna a mort del president Companys o el bateig de l’aeroport del Prat com a Josep Tarradellas, que han estat considerats com a merament estètics per part de la Generalitat. Però els gestos no van paralitzar les protestes, que certament tampoc van tenir el ressò d’altres mobilitzacions ni van paralitzar el país, perquè hi ha un sentiment de crispació i fins i tot ràbia per la situació excepcional que estem vivint pendents d’un judici amb presos i exiliats i també perquè hi ha sectors partidaris de radicalitzar la situació. Hi va haver detinguts i ferits i això no és bo per a ningú, però també val a destacar que els mateixos manifestants frenaven els que llançaven tanques o buscaven xocs directes i que són difícils de controlar en manifestacions polítiques o en mobilitzacions esportives. En qualsevol cas, com han repetit els mateixos dirigents presos, sobren encaputxats i amb actuacions violentes no només no s’eixampla la base sinó que es perd el fonament del sobiranisme. I a més es donen arguments als que exageren des de Madrid amb referències a la guerra civil, a traïcions o rendiments i esperen qualsevol excusa per reclamar l’aplicació una altra vegada de l’article 155 i la suspensió de l’autonomia com demana des de fa mesos la dreta espanyola. Amb Sánchez hi ha una possibilitat de diàleg i així es va plasmar dijous a la reunió de Pedralbes i als compromisos per mantenir-lo en el futur, mentre que Casado o Rivera manegen un vocabulari en el qual només té lloc la mà dura. I per a molts catalans, no és el mateix un que altres.