SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Els països celebren la festa nacional com a expressió col·lectiva de la seua realitat, com a celebració de la seua història i trajectòria o també com a reivindicació d’una aspiració a decidir el seu propi futur i convertir-se en estat en els casos en què no ho han aconseguit. De tot té la Diada de Catalunya que celebrem avui, que fins i tot en la clandestinitat del franquisme va mantenir el caràcter d’expressió d’una nació i que històricament durant els anys de la transició va afrontar un debat sobre el to festiu o reivindicatiu de la celebració, i no és ociós recordar que en els anys del pujolisme les manifestacions independentistes que tancaven la jornada eren absolutament minoritàries. Tot va canviar el 2010 amb la sentència contra el nou Estatut i la multitudinària manifestació de resposta del 10 de juliol, que es va prolongar en la Diada amb menys assistència, però un crit unànime d’independència, i amb la fita del 2012 i el record de manifestants sota el lema “Catalunya, un nou estat d’Europa”. Des d’aleshores s’han succeït les manifestacions multitudinàries, va anar canviant la postura del catalanisme moderat fins a abraçar l’independentisme alhora que s’anaven despenjant de les celebracions primer la dreta espanyola, després els socialistes i aquest any també els comuns, però el leitmotiv de la celebració ha estat sempre la reivindicació que la independència és l’aspiració dels catalans i la solució als seus problemes com a país. Aquest any arriba la Diada amb un clima especial, tant perquè segueixen empresonats o a l’estranger els dirigents del procés, com per la proximitat de la sentència i també perquè els dos principals col·lectius independentistes, ERC i JxCat, han mantingut posicions diferents, defensen estratègies separades, insinuen respostes pròpies a la sentència del Suprem i fins i tot en algun cas s’esbossa alguna autocrítica a un procés que prometia la independència expressa amb el suport de la meitat de la població. Quan tantes veus reclamen unitat és símptoma que no existeix amb la solidesa desitjada, però també caldrà reflexionar si no és més necessari que hi hagi grans consensos en el que és fonamental i que cada grup pugui defensar la seua pròpia estratègia sense ser acusat de “botifler o traïdor”. Vivim temps d’excepcionalitat i seria bo obrir períodes de reflexió i que uns i altres siguin capaços de plantejar propostes. Bona Diada.

tracking