Tornada al Pirineu dels anys seixanta?

Pedra de tartera, el primer llibre de Maria Barbal, és un autèntic long-seller de la literatura catalana que continua vigent després de més de trenta anys. A través del personatge de la Conxa, Barbal descriu la brutal repressió que el primer franquisme va exercir sobre el Pirineu, però també com la postguerra només va ser el principi del final, ja que es van anar tancant cases i buidant pobles als anys seixanta. El turisme donaria una segona vida a les comarques de muntanya, però el fantasma de la despoblació torna a planar sobre la demarcació. De nord a sud. En conjunt, la província ha guanyat 76.410 habitants des del 1996, sobretot gràcies al fenomen migratori, però ho ha fet de forma molt irregular. Totes les capitals de comarca han guanyat veïns, però els pobles petits han perdut població. En alguns casos, de forma alarmant. Si als anys seixanta les males comunicacions van tenir un paper molt important a l’hora de sentenciar pobles, en ple segle XXI són els serveis. Un institut o un CAP poden inclinar la balança a l’hora que una parella jove decideixi establir-se al món rural. Aquesta tendència s’accentua, sobretot, entre la població migrant, que al no tenir llaços familiars al nucli petit, prefereix instal·lar-se on hi ha la feina, les escoles o els serveis mèdics. Així les coses, la radiografia demogràfica de les comarques de Lleida mostra que els grans nuclis de població creixen mentre que 127 municipis veuen amenaçat el seu futur després de perdre 7.462 veïns. La comarca de les Garrigues exemplifica aquesta tendència. Mentre que la capital, les Borges Blanques, i Juneda han crescut de manera clara, la resta de municipis han perdut població. De fet, és l’única comarca amb creixement negatiu i un 25% dels habitants tenen 65 anys o més. És un peix que es mossega la cua. Els serveis atreuen nous veïns i la falta de contribuents frena les inversions. Amb el desequilibri territorial com un problema enquistat a Catalunya, el model s’extrapola ara a l’interior. Després de l’èxode dels anys seixanta, el Pirineu es va omplir de pobles fantasma. Les cases desballestades, la vegetació apropiant-se el que un dia van ser carrers plens de vida, han inspirat molta literatura, però les segones parts mai han estat bones, a excepció del Quixot. S’haurà de prendre nota dels errors de fa mig segle per no tornar a repetir-los.