L'ull que tot ho veu

Avui dia, hi ha poques coses tan normals com accedir a un web o a les xarxes socials. Busquem tota mena d’informació, fem compres, gestions bancàries, pengem fotos, donem opinions... Una infinitat d’accions que deixen la nostra empremta a la xarxa. Caldria veure fins a quin punt els usuaris són conscients que Google, Facebook o Twitter –només per citar algunes de les més conegudes– no són internet, sinó empreses que cobren un peatge en forma d’ús de dades de les persones que accedeixen a la xarxa a través seu. És un negoci molt rendible, com ho demostra el fet que el valor d’aquestes companyies s’ha disparat. Una de les seues principals pràctiques són els anuncis publicitaris que s’ajusten a les preferències que cada usuari explicita quan navega per internet. Però al marge d’aquesta pràctica, que podria entendre’s com el retorn que obté l’empresa a canvi de l’ús gratuït dels seus serveis, el problema és la pèrdua de control sobre les dades personals i la nebulosa que existeix sobre la utilització que en fan les empreses, així com la falta de garanties sobre la seua confidencialitat, com va quedar de manifest quan l’exempleat de la CIA Edward Snowden va destapar un programa de vigilància massiva sobre la població mundial per part de les agències d’intel·ligència dels EUA i altres països. La pèrdua del control sobre aquestes dades ha tornat a ser objecte de debat arran que l’Institut Nacional d’Estadística hagi anunciat que durant vuit dies rastrejarà la ubicació dels ciutadans espanyols a través dels mòbils per estudiar les seues pautes de desplaçament, per a la qual cosa ha pagat mig milió a tres operadores de telefonia. Així mateix, la celebració del dia dels difunts ha servit per palesar que, si no es prenen mesures, com la designació d’un hereu que gestioni el llegat digital, les nostres dades seguiran a les xarxes pels segles dels segles. La Generalitat va aprovar una normativa per regular aquest aspecte, anul·lada en part pel TC, i el Congrés dels Diputats també, encara que de forma més difusa. Ara bé, cal demanar-se si les normes que Catalunya o Espanya estableixin en aquest i altres camps que afecten internet serviran perquè companyies que operen i difonen les nostres dades arreu del món s’atinguin a complir-les. El repte de garantir la privacitat a internet és majúscul, i difícilment se superarà sense una legislació d’àmbit internacional.