Que el pla arribi als necessitats

Vivim moments excepcionals i cal reaccionar amb mesures excepcionals: en l’àmbit sanitari s’ha fet amb l’estat d’alarma decretat dissabte, però en l’econòmic s’han fet esperar fins al consell extraordinari de dimarts, en què es va anunciar un pla de xoc amb una injecció de 200.000 milions d’euros per combatre la crisi generada per la pandèmia. Per la xifra estudiada, que representa el 20 per cent del PIB espanyol, i també per la voluntat que ningú quedi desprotegit, sí que representa un pla inèdit i necessàriament ambiciós, que era urgent i necessari, però caldrà veure com es desenvolupa i com s’aplica perquè arribi realment als ciutadans, als autònoms, que en un primer moment són els que més s’han queixat, i a les empreses, que tenen el complicadíssim repte de mantenir l’ocupació malgrat la considerable pèrdua d’ingressos que estan patint. Hi ha opinions que el pla queda curt al no contemplar moratòries per als autònoms o també per als lloguers, d’altres destaquen que es garanteix la protecció a l’atur encara que no es compleixin els requisits en els ERTO que inevitablement es presentaran i d’altres es queixen que està més pensat per a les grans empreses que per a les pimes a l’oferir avals i liquiditat quan el problema que s’ha generat ja és de solvència a l’haver disminuït dràsticament els ingressos mentre les despeses es mantenen fixes. En aquest sentit, s’hauria pogut apostar per estendre la moratòria a la fiscalitat de les empreses, autònoms o ciutadans amb problemes i desperta enveja la mesura aprovada per Dinamarca perquè l’Estat pagui el 75 per cent de les nòmines de les empreses amb problemes pel coronavirus mentre aquestes assumeixen el 25 per cent restant. Amb el deute que té Espanya i el risc permanent que pugi la prima de risc, sembla il·lusori que pugui adoptar-se una mesura similar aquí malgrat la pluja de milions anunciada per Sánchez, però ens donaríem per satisfets amb el fet que els ajuts arribessin realment als que els necessitin i no succeeixi com amb la crisi financera del 2008, quan es van quedar als bancs, amb el fet que estiguéssim realment davant d’una emergència temporal que no es prolongarà en el temps i amb una recuperació posterior, una cosa difícil de preveure, i que hi hagi una resposta global des d’Europa per a un problema que és mundial.