Cura d'humilitat

Desbordats per la creixent xifra d’afectats, desconcertats per l’estadística de morts i sense saber si ens falta molt o poc per assolir el famós pic que marca el punt d’inflexió de la pandèmia, l’aparició del virus ens ha mostrat la fragilitat de l’ésser humà i com de dèbils eren els fonaments de la nostra societat del segle XXI. Ens crèiem, col·lectivament almenys, els amos de l’univers, els actors d’una societat tecnològica i futurista en què els descobriments i els avenços se succeïen a ritme vertiginós, gaudíem, almenys en el nostre microcosmos, d’una opulència desconeguda amb accés a totes les possibilitats de lleure i els més optimistes fins i tot sospesaven i posaven calendari a la creació de vida artificial. Tot ha saltat pels aires quan un virus desconegut ha començat a propagar-se per tot el planeta en una globalització del dolor i del sofriment en què el més prioritari ja passa ser conservar la vida i la salut. No sabem si ens afectarà a nosaltres o als nostres familiars, tampoc no podem preveure-ho i només podem extremar les precaucions, però veiem com al voltant nostre els positius i els morts per la pandèmia comencen a tenir noms, cognoms i fins i tot rostres coneguts.

A la impotència s’afegeix el sotsobre i la por del desconegut, a ser contaminats i convertir-nos en un número més de la negra estadística que els responsables sanitaris difonen cada dia i que ha tirat per terra tota la bastida d’aquesta societat moderna i cosmopolita que pateix epidèmies com la de fa un segle, en la qual s’amunteguen malalts en palaus firals i aviat no sabrà què fer amb els fèretres, com ja succeeix desgraciadament a Itàlia. La nostra fins ara havia estat una generació amb sort que al nostre país no havia patit guerres i que tret de crisis puntuals que ara, en vista del que tenim, ens semblen petits refredats, havia gaudit de creixement econòmic i benestar social; ara ja tenim la nostra catàstrofe en forma de pandèmia mundial, que a banda de les conseqüències sanitàries que vivim també tindrà repercussions econòmiques i socials que és prematur augurar. Sortirem d’aquesta, perquè és innata a l’ésser humà la tendència a la supervivència, però amb moltes reflexions, moltes preguntes i esperem també que amb més humilitat. Per no repetir els mateixos errors.