Diners europeus amb regateig

Europa viu la seua pitjor crisi sanitària, econòmica i fins i tot social des de la Segona Guerra Mundial i la Unió Europea ha necessitat la cimera més llarga de la història per aprovar unes mesures econòmiques que a l’inici de la pandèmia es van prometre generoses i han necessitat quatre mesos per concretar-les. La bona notícia és que finalment s’han aprovat 750.000 milions d’euros, el pla més ambiciós de la seua història que requerirà fins i tot endeutament, dels quals 390.000 milions es destinaran a ajuts directes i els altres 360.000 seran en forma de crèdits i ben administrats pot ser un nou pla Marshall per a Europa amb què recuperar-se després de l’impacte del coronavirus. S’ha venut com un acord històric i un gran avenç per a la recuperació europea, i per la quantia sens dubte ho és, però deixa un regust amarg pel regateig amb què s’ha assolit i perquè l’actitud dels països denominats frugals, amb Holanda al capdavant, té poc a veure amb la solidaritat cap als països del sud, on l’impacte del Covid ha estat, i continua sent, especialment dur.

S’ha mantingut la xifra dels 750.000 milions, però s’han rebaixat els ajuts directes dels 500.000 inicials als 390.000, s’han repetit els tòpics d’un sud ociós davant un nord estalviador, oblidant que els frugals es beneficien d’una fiscalitat més relaxada i són els que més s’aprofiten del mercat únic, i el que pot marcar tendència a la UE és que l’eix francoalemany que en aquesta ocasió comptava amb el suport de països mitjans com Itàlia i Espanya ja no decideix i, com va succeir en les votacions de l’Eurogrup, els petits i més rics imposen els seus criteris. No han aconseguit imposar el dret de veto als ajuts, però sí que han creat mecanismes d’intervenció en cas de desviacions, encara que el més prioritari era assolir un acord i que arribessin els diners europeus.

A Espanya li correspondran 140.000 milions, dels quals 72.000 seran en transferències o ajuts directes que no s’han de tornar i que haurien de servir per pal·liar les pèrdues sofertes i reactivar els sectors més deteriorats, i en principi sembla que Sánchez ha aconseguit evitar les exigències sobre la reforma de pensions i el mercat laboral, per la qual cosa podem considerar que és un bon acord. Ara caldrà procurar que aquests diners arribin a l’economia real, a les empreses i els ciutadans, que són els que ho necessiten.