Molt camí per recórrer

Després del parèntesi forçat per la pandèmia, que també ha aguditzat desigualtats, ha tornat a celebrar-se el 8M com a festa reivindicativa de les dones, del rebuig de qualsevol tipus de discriminació i de l’exigència que cal continuar avançant cap a la igualtat en tots els àmbits. S’ha avançat, però poc, i queda molt camí per recórrer com mostren les diferents estadístiques que s’han difós aquests dies. El més sagnant continua sent la violència de gènere, conseqüència d’un masclisme encara vigent en més col·lectius dels desitjables i que es tradueix que, segons l’Organització Mundial de la Salut, una de cada quatre dones pateix violència física o sexual per part de les seues parelles, i no se salva d’aquesta xacra la civilitzada Europa, on el percentatge es manté en un 16 per cent, amb un 15 per cent a Espanya.

Desgraciadament, no hi ha dia sense notícies sobre agressions a dones i, encara que ha augmentat la consciència sòcia i s’oculten menys les agressions, el masclisme i el maltractament a les dones continua sent una xacra que costa massa eliminar. Però és només la punta de l’iceberg d’una desigualtat que també és visible en la vida quotidiana, on les dones dediquen el doble del temps que els homes a les activitats no remunerades de la llar, amb un percentatge de dones a l’atur sensiblement superior al dels homes i amb una bretxa salarial que no acaba de retallar-se i que a Catalunya encara representa que els homes tenen un salari un 20 per cent superior al de les dones. En temps de crisi, les desigualtats s’incrementen i no n’hi ha prou amb lleis que obliguen a pagar idèntic amb salari pel mateix treball perquè hi ha condicionants laborals que frenen aquesta igualtat i perquè són les dones les que han d’assumir la minva de serveis socials o assumir les atencions familiars.

El resultat és que en els últims deu anys a la Unió Europea només hem avançat cinc punts a l’índex anual d’igualtat de gènere, que encara està en 68 sobre cent, per no parlar de la situació al Tercer Món, on continua sent patètica i en general la pobresa continua tenint rostre de dona. Tampoc no s’ha superat la bretxa en llocs de responsabilitat i, malgrat que la presència femenina ja és majoritària en les professions intel·lectuals, les dones només ocupen el 18 per cent dels càrrecs directius a les empreses espanyoles. Hi ha molt a reivindicar encara fins a assolir una igualtat efectiva i per això continua sent necessari el 8M com a jornada reivindicativa i de denúncia, però no s’entén la divisió que es visualitza a la majoria de ciutats amb dos manifestacions per separat –a Lleida la Marea Lila i la Coordinadora 8M– perquè haurien de ser més decisius els punts d’acord que les discrepàncies, perquè unides es pot avançar més i més ràpid i perquè la divisió acaba debilitant.