Diumenge de Resurrecció

Hi va haver un temps en què només pensar a veure un partit del Força Lleida en directe o a través d’internet feia que a molts de nosaltres ens entrés aquell cuquet de saber que allò podia acabar bé; que els jugadors sabien el que feien, que els tècnics creien saber el que feien i que la directiva de l’equip treballava per intentar oferir-nos el millor espectacle possible.

Hi va haver un temps en el qual atacar significava atacar i defensar significava defensar, un temps en el qual tots donaven el millor de si mateixos per aconseguir un objectiu comú; en el qual la grada s’identificava amb els nostres i la seua força i els seus ànims no eren negociables.

Hi va haver un temps en què les excuses, les justificacions, les trampes i les mentides no eren permeses ni consentides, i en què els errors s’assumien com a part innegociable del tracte. Aquell temps ha passat i el que avui tenim és una situació que tant en allò esportiu com en allò social es troba al límit del precipici.

La derrota d’ahir a Càceres, en un altre partit en què ens jugàvem la vida, no és més que un nou cúmul d’errors i decepcions a les quals, lamentablement, ens hem hagut d’acostumar aquesta temporada. La destitució de Borja, a més d’evidenciar una falta de criteri grollera, no ha servit per a res més que per evidenciar les maneres amb què el club s’ha manejat des de ja fa massa temps.

No ens queda més confiança que dipositar, ni més fe que invocar. Els nostres són un equip i un club malalts i trencats. Diumenge de Resurrecció? Ja ens hauria agradat.

I el més grotesc de tota aquesta bogeria és que l’equip salvarà la categoria gràcies als averages particulars aconseguits en les victòries de Borja Comenge com a entrenador.