SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El senyor Ros ha plegat de la mateixa manera en què ha exercit sempre les seves responsabilitats: mentint i manipulant la conjuntura en benefici personal.

Va mentir quan va anunciar que es tornaria a presentar a les properes municipals, si “la família i el partit” ho veien bé, i durant aquest temps ha trucat a una colla de portes, mai sabrem quantes o quines, fins que des de Madrid li han preparat aquesta honrosa, tot i que rocambolesca, vorejant el fake, sortida per representar a Andorra l’Estat que amb tanta devoció ha defensat els darrers anys, en contra del sentir de la majoria de ciutadans als quals en teoria representa, d’esquena al carrer.

Pel camí, i havent acceptat amb humilitat la presidència d’un partit del qual havia dimitit just uns dies abans com a representant al Parlament, en una pirueta diguem-ne intel·lectual digna d’estudi, ha depauperat el PSC, que conserva les sigles simplement per una qüestió estètica, buidat com està de continguts ideològics que en l’època de Siurana i de Maragall encara tenien sentit.

Signant el 155, va fer mal als catalans i als lleidatans, i en plena cursa cap al no-res, desprès de tot principi i arrapat, allà en el seu tron on ha confós el càrrec amb la persona, als beneficis particulars del poder, va pactar amb la dreta i va trair els seus propis votants.

Una metàfora exacta del que representa la seva visió de l’exercici de la democràcia, basada en la megalomania, el clientelisme, les trucades als mitjans de comunicació, els endolls familiars i, a la fi, aquest ja desvergonyit afany per teixir una xarxa de corrupció legal i il·legítima que ha funcionat, fins avui, com a armadura contra qualsevol discrepància, emparat en la profunda mediocritat d’aquells que l’han envoltat, a major glòria seva.

La darrera lliçó d’aquest mestre de la indefinició, que ni tan sols ha encertat com a gestor dels diners comuns, ha estat col·locar, perdut tota mena de pudor, el seu propi gendre a la delegació a Lleida del govern espanyol.

Sembla que marxa havent-ho lligat, i ben lligat, tot a la mateixa terra que ha arrasat, una resclosida Lleida que ell ha endarrerit dècades. El senyor Ros tindrà ara molt de temps, mentre mira la paret de la seva ambaixada i segueix enriquint-se de l’erari públic, per pensar en tot el que ha fet malament, si encara li queda un bri, un ressolet, un vague record, de consciència.

tracking