La lluna amb un Kobe

Després de Jordan, parlem del segon millor jugador de bàsquet de la història. N’hi ha d’altres que han estat molt grans, i la llista seria llarga (Chamberlain, West, Russell, Magic, Bird...), però Kobe era home de perímetre que es movia per fora i per dins, i que va saber explotar com ningú un físic determinat i limitat. Ara, amb la revolució que està experimentant l’NBA, amb la irrupció del que anomenen l’small ball (Curry i companyia), i que al Barça de futbol fa anys que coneixem bé (Xavi, Iniesta, Messi), ja intuïm la manera en què el físic, lluny de ser un handicap, pot esdevenir arma llancívola, recurs intel·ligent, dot. És com si les teves pròpies limitacions fossin el principi d’una revelació; com si les teves febleses aportessin el geni a la identitat d’un. Capgirar el concepte com un mitjó. Amb la mort de Kobe Bryant em vénen al cap tantes matinades amb l’NBA fent-me companyia, ja des dels vuitanta amb els meus Lakers del show time, i després amb les alegries que ens va regalar la Mamba Negra primer amb Shaquille O’Neal i després amb Pau Gasol. Cinc anells d’antologia, veient com creixia un jugador a l’ombra dels gegants cap a l’elegància pura, algú que conjuminava cos i intel·ligència, contundència i gràcia. No és estrany que fos tan fan del Barça i que se sentís proper a Catalunya. Recordo, deia, les retransmissions primerenques a la televisió espanyola, amb la veu de Ramón Trecet, un primer entusiasta avançat al seu temps. I després al Plus, amb el mític Andrés Montes acompanyat d’un novell Antoni Daimiel, una veritable enciclopèdia ambulant de l’NBA, de prodigiosa memòria, que ara retransmet amb un bon hereu de Montes, Guille Jiménez, que curiosament guarden una remota semblança física. Són tantes les nits que hem compartit, mentre jo mirava un partit de matinada o simplement els tenia de fons mentre traginava alguna dèria traductora que volia la calma i el silenci de la nit, que és just consignar-ho aquí i avui, que estem de dol per la mort d’un mite, d’un jugador que en efecte transcendeix l’àmbit estricte de l’esport i té a veure més aviat amb la llum i les ombres de la nostra intimitat. Perquè l’ombra de la mort, sempre tan allargada i densa, ella, és la nostra pròpia a terra, la nostra silueta, que ens recorda, una vegada més, la necessitat de girar-nos cap al sol i viure tant com puguem, sisplau.