SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Robert Mitchum, a les seves fotografies, sempre té els ulls caiguts, que es diu. O sigui, les parpelles abaixades, en una mirada que li atorga un posat de cansament atàvic, antic, vital, com si sobre les seves espatlles, com si dins dels seus ulls, descansés el pes del món. Una actitud descreguda, condescendent, quasi cínica, que en realitat té a veure just amb el contrari, com passa sovint amb qui proposa aquesta façana: algú que serva una devoció voraç per la vida i, en aquesta explosió, només pot ser decebut una vegada rere l’altra, amb joioses excepcions. La resta de l’individu es mou a través de la parsimònia, quan el veiem a les pel·lícules, un mamut d’enormes dimensions dins de cada enquadrament, tant se val el focus, que a penes mou les mans, els dits, que a penes es gira o s’aixeca o camina, o si ho fa gairebé no ho percebem. Aleshores, esclar, cada ínfim moviment es converteix, per miracle, en una pura expressió d’alguna cosa que haurem d’endevinar, de sentir, de pensar, amb ell. Una cella arquejada, una parpella que s’apuja un mil·límetre, expressa molts més universos que qualsevol faramalla interpretativa. Mitchum pregonava que l’art de l’actor es construeix sobre dos fonaments essencials: recordar i dir bé el teu text i no entrepussar amb els mobles que hi hagi a l’escena. De fet, és una boutade que ha esdevingut llegenda i que ja no sabem del cert qui la va pronunciar per primer cop. Algun mestre de la ironia, algun amant de les desmitificacions, que tant escassegen avui dia. Com escassegen els actors que segueixen aquest consell en els films i el teatre actuals. Generalitzar sempre és fàcil i traeix qui ho subscriu, però ves què hi farem, per això estan els articles. Diguem-ho, doncs: són exèrcit els actors que no vocalitzen, que xiuxiuegen per assolir un dramatisme kitsch, que buscant la versemblança i la potència de les emocions acaben per no ser entesos i dinamitant el moment i l’ofici. Tot plegat amanit amb una prolixa gesticulació vàcua que no aconsegueix sinó enfarfegar fins a la sacietat l’escena, com acabo de fer jo en aquesta desafortunada frase. Robert Mitchum només parlava i es movia bé. No li calia més per, com diuen els padrins, omplir la pantalla. Tant de bo les multituds actors d’avui, falsos profetes i males persones s’apliquessin aquesta lliçó elemental i, alhora, sublim..

tracking