L'1-O, paradís o infern

En la mitologia egípcia, Aaru és el Paradís de l’inframón, on les ànimes que pels seus pocs pecats pesen menys que la Ploma de la veritat, són enviades per viure-hi en calma durant tota l’eternitat. Al Paradís jueu, l’èxtasi a la morada eterna on viuen els justos es divideix en set cels, essent el setè cel sinònim del màxim plaer i benestar. El Paradís islàmic s’anomena Jannà, i se’l simbolitza per un espai envoltat per vuit portes on els creients veuran satisfet qualsevol desig...

El nostre govern, en aquests moments, es complau a evolucionar en el món virtual de les creences cap a la veritat absoluta amb l’únic objectiu d’un Paradís català. Una nació pura independent avançant cap a un objectiu de perfecció deslligada del veí que la colonitza. El “Ni rei, ni pàtria, ni Déu” dels aiatol·làs de la ruptura. Cal felicitar els centenars de milers de persones de totes les edats, en molts casos famílies senceres de tres generacions que han tornat a reunir-se per la Diada però, m’entristeix veure tanta gent bona, decent i volguda, que estan sent assenyalats en el millor dels casos i insultats i amenaçats en alguns altres per pensar diferent. El que està succeint a Catalunya amb les “lleis de desconnexió” mostra fins a quin punt la irracionalitat i la il·luminació s’han instal·lat en el Govern de la Generalitat. Qui es pot fiar d’un Govern suma d’interessos d’una lluita pel poder de tres partits independentistes, carregat d’egos i que no ha dubtat a subvertir la legislació que ell mateix reconeixia fins ara per emprendre un procés il·legítim? Considero que la defensa democràtica de la independència de Catalunya mereixeria una mica més que la capacitat de posar lleis a votació amb la majoria d’escons del Parlament. Carme Forcadell hauria de recordar que ja no presideix l’ANC, i no té el dret d’imposar-se als altres, només perquè aquest sigui el somni adàmic dels independentistes. Estic convençut que Catalunya necessita alguna cosa més que els silencis d’Espanya o el llistat de greuges del govern d’aquí. M’agradaria que el meu petit gran país no fos immobilista ni aquest paradís independentista, sinó que fos el paradís persa que relata Xenofont en la seva Anàbasi, “un lloc bell i agradable per a tothom”.