El tren dels romàntics

Mauricio Wiesenthal, que ens havia aclaparat cinc anys enrere amb una voluminosa biografia de Rilke, publica també a Acantilado un llibre que farà les delícies dels amants dels camins de ferro i dels lectors inquiets en general, que alterna informacions històriques i tècniques amb remembrances personals d’un home d’una gran cultura i una vida interessant, a més de pessimistes reflexions sociològiques o polítiques sobre un futur que no li desvetlla gaire entusiasme, en una societat contemporània cada cop més pràctica i menys estètica. Orient-Express, es titula, amb El tren de Europa com a subtítol, aquesta elegia per un temps i un continent que tenia el principal vehicle de comunicació –i de representació– en el que l’autor anomena també el tren dels romàntics o el tren de la Belle Époque.

En 1876, l’empresari belga Georges Nagelmackers fundava a Brussel·les la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, que set anys més tard posaria en circulació l’Orient-Express entre París i Istanbul, ben aviat estirat pels extrems de la línia, de primer cap a Londres (fent la travessia del canal amb ferri) i, des de 1930, fins al Bagdad. De punta a punta, un viatge de vuit dies. El luxe més refinat i tot un món d’intrigues amoroses o delictives –espies, cortesanes, traficants, assassins–, evocat tantes vegades per la literatura, des d’Agatha Christie fins a Graham Greene, i el cinema, recorria un mosaic de països a bord dels llegendaris vagons blaus amb l’escut daurat dels dos lleons rampants i les fulles de roure, veritables hotels o palaus sobre rodes, en la sumptuosa decoració interior dels quals havien treballat els artistes més prestigiosos del moment, arrossegats per les potents locomotores de vapor recordades amb nostàlgia per l’erudit, cosmopolita i sensible Wiesenthal.

Els successius conflictes bèl•lics, les traves burocràtiques, el teló d’acer, el tancament de fronteres, la generalització de l’ús de l’avió, suposarien dificultats insalvables per al mític ferrocarril intercontinental, finalment clausurat arran de la segona gran guerra.

En 1982, un magnat hoteler el ressuscitava amb el nom de Venice Simplon Orient-Express, si bé només fins a la ciutat dels canals, i no pas com a mitjà habitual de transport de passatgers sinó com a tren turístic de luxe, recuperant i restaurant alguns dels vagons originals. Però ja no és el mateix, és clar.