La vida com una pastanaga

Llegit recentment Anton Txékhov, vida a través dels llibres, de Natalia Ginzburg, amb pròleg de Francesc Serés, una breu aproximació biogràfica i literària al pare de Les tres germanes que afegeixo a l’altar-prestatge que li tinc consagrat a casa, vora d’altres títols recents com Vida de Txékhov, d’Irene Némirovsky (2016, L’Avenç), reeditat fa poc, Chéjov, escenas de una vida, de Rosamund Bartlett (2007, Siglo XXI) o bé Leyendo a Chéjov, de Janet Malcolm (2004, Alba), tots ells noms de dona, per cert, cosa que no m’estranya, atesa l’atracció que la figura i la seva obra presenten per a certes sensibilitats femenines.

Sobre el retrat de l’escriptor de Taganrog esbossat per l’escriptora de Palerm, l’escriptor de Saidí remarca que pocs autors europeus han estat a l’altura de la complexitat humana descrita per Txékhov i que tot just Ginzburg n’és una, avesada a abordar els seus personatges amb tacte, proximitat i intimitat narrativa, fins al punt que, al llibret en qüestió, el genial home de lletres rus “es transforma, inevitablement, en un personatge ginzburgià”.

Al text de la italiana, un prodigi de concisió, s’elogia la manera que tenia aquell metge lletraferit d’introduir-se en una història: brusca però subtil, fulminant i imperiosa, “com qui de cop obre una finestra o una porta”. El seu estil personalíssim, que alguns ens esforcem debades a imitar, és comparat per la biògrafa a l’aire fred i aspre que acompanya una nevada.

Resulta curiós que Janet Malcolm es valgui d’una metàfora igualment refrescant per explicar la sensació que produeix assaborir un conte de Txékhov, comparable a la de menjar gelat, que a pesar de la textura lleugera omple tant que aconsegueix sadollar. L’influent narrador i dramaturg permet que els seus personatges expressin tota classe de comentaris i observacions amb completa llibertat.

Alhora, s’està de jutjar-los i procura que no es noti la seva intervenció en els diàlegs o la trama. Segons Némirovsky, aspirava a causar amb els seus relats i peces teatrals la mateixa impressió que deixa la bona música, un eco límpid i sonor.

La novel·lista francesa nascuda a Kíiv i morta a Auschwitz se sentia identificada amb el pessimisme existencial d’un Txékhov que equiparava el sentit de la vida humana al d’una pastanaga, però no obstant això reconeixia apreciar-ne els petits plaers i les alegries passatgeres.