22-D

48 hores abans del desenllaç, tothom està molt excitat. Els caps de campanya i els assessors de comunicació miren de passar el rasclet per recaptar els darrers vots per a les formacions que els paguen i ho fan sense –gaire– miraments. No tenen temps per a romanços, el que hi ha en joc és massa important. No m’estic referint a la independència de Catalunya, la sortida dels presos, la derogació del 155, el retorn dels polítics o la sacrosanta unitat d’Espanya, no.

Això són coses que es diuen per entretenir el personal, mentre s’arriba al dia després, que és el veritable dia D, el lloc i el moment en què s’han de pagar els deutes contrets durant la campanya. I en aquesta mena de trifulga generalitzada que acostumen a ser les conteses electorals, en què tothom dispara contra tothom, un foc insensat, les diferents formacions han anat posant-se vetos i línies vermelles que no seran capaços de complir. Al dia 21, aspiren tots a arribar-hi, encara que només sigui una mica, millor que l’adversari natural que no és l’oponent de l’altra banda del fossar, sinó el del seu voral.

Així, ERC i Junts per Catalunya no només estan treballant per ampliar la base social de l’independentisme com asseguren i necessiten, sinó que a més ho fan per fer-se recíprocament l’opa hostil definitiva que els dugui a ocupar en exclusiva l’espai indepe mainstream; de la mateixa manera que Cs i PP estan disputant la primera volta de les properes eleccions generals on es decidirà qui porta les regnes del centre-dreta espanyol en el proper decenni o que els socialistes i els comuns pugnen per encapçalar l’esquerra nacional i estatal abans que un dels dos entri a la UVI dels projectes polítics fallits.

Tot plegat podria decebre algun partidari il·lús de les causes nobles, però no ho hauria de fer a les ments menys entusiastes i més fredes. Més enllà de les grans paraules i les causes nobles hi ha inevitablement el tros de pa que inevitablement tots necessitem posar-nos a la boca per subsistir. Malgrat que les enquestes ens anunciïn una situació ingovernable el dia després, estic convençut, em sap greu dir-ho, que l’endemà les prioritats de tots els partits polítics contendents ja no seran les que s’han anunciat durant la campanya, sinó aquelles que possibilitin la supervivència i les expectatives de llurs respectives formacions.