x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

EL RETROVISOR
  • ANNA SÀEZ

Els anhels de Tarradellas

Actualitzada 10/08/2018 a les 11:13
icon

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© icon

Retrovisor

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Anna Sàez

Piulada de dimarts: “Avui fa 64 anys que Tarradellas fou elegit president de la Generalitat. L’exili donava continuïtat a la institució devastada per la guerra i la dictadura. Avui, de nou, l’exili forma part de la nostra història”. Ho escrivia l’actual president de la Generalitat, Quim Torra.

Tarradellas s’identificava perfectament a la foto que acompanyava el text. Tenia alguna cosa de commovedora aquella imatge. Era com un casament sense nuvis. Un intent de solemnitat fallit. Mans que fan nosa i acaben en una posició forçada damunt la cama, damunt la taula. Aquella elegància tan inherent als anys cinquanta. Cap somriu.

Tarradellas ho intenta, mirant a càmera amb una certa desimboltura, sabedor que la imatge el sobreviurà. La posteritat és abstracta per definició. Un acte de fe. Un anhel. Somric. “Anhel” era una paraula fetitxe per a Tarradellas.

“Si li escrivies un text i no volies haver de retocar-lo, sempre li havies de posar algun anhel”, m’explicava divertit Víctor Torres, que havia estat secretari del president Irla a l’exili. Tarradellas i Torres s’havien conegut el 1937, el dia que es feia l’entrega simbòlica de les primeres pistoles que sortien de les fàbriques de la Generalitat.

L’un era al capdavant de la reconversió d’indústries en fàbriques d’armament com a conseller d’Indústria i Economia, l’altre, un comissari polític de brigada de 22 anys. “Eren unes pistoles precioses, un nou llarg amb l’escut de la Generalitat a la culata que vaig portar tota la guerra a la cintura”. Van xocar molt, però ja aleshores calia eixamplar la base.

Per a mi Tarradellas és una tarda llunyana en què vaig anar a veure el padrí. No era l’hora del parte, però, contra pronòstic, mirava la tele. Li havia tret la funda amb què la vestia tan bon punt acabava l’informatiu.

Tenia un mocador blanc i gros desplegat a sobre dels genolls, com si fos un tovalló. Plorava tant que, instintivament, vaig mirar la pantalla: una munió de gent i un senyor parlant des d’un balcó.

Va ser una escena desconcertant. “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!”. No entenia com aquella obvietat podia inundar de llàgrimes aquells ulls tan blaus. Ara penso que en aquell precís moment va ser conscient que, per fi, s’havia acabat la guerra. Ja tenia 77 anys. Una vida perduda.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre