Trampes al solitari

Podem ser deu a taula? I onze? No vindrà d’un, no? De quantes bombolles? La canalla compta? Està permès cantar nadales encara que sigui fluixet? Arribaran els reixos? Cavalcades dinàmiques o estàtiques? El nou llenguatge pandèmic i l’allau d’interrogants accentuen enguany l’estrès prenadalenc. En el fons, siguem sincers, coneixem les respostes però no ens agraden i busquem que algú decideixi per nosaltres per si la cosa es torça i calen culpables. Sabem de sobres que cada contacte sense protecció pot ser un risc. A les nostres mans està determinar si el correm o no i en quina mesura. Partint d’aquí, siguem honestos i no ens fem trampes al solitari. Des que hi ha data electoral, els dirigents polítics eviten certes jugades i utilitzen el “sí però no” per eludir opcions impopulars que puguin perjudicar-los de cara al 14F. Animen a consumir per curar la malferida economia però ens renyen si ho fem a la vegada. Repeteixen que el més segur és l’aire lliure però ens esbronquen perquè hi ha aglomeracions als parcs. Insisteixen que cal evitar contactes però hem d’embotir-nos en transports públics abarrotats perquè els cotxes contaminen. Per no parlar de la brillant idea de promoure testos massius habilitant un únic espai en una ciutat com Lleida però, sobretot, sense cues. Ah, i millor que no ens refiem del tot del resultat, diuen ara, no fos cas.

En què quedem? Vivim submergits en un mar de contradiccions i, segons els que manen, no fem res bé. Sense instruccions coherents, cuidem-nos nosaltres de ser responsables, d’estar informats i de prendre decisions seguint els dictats d’una consciència guiada per experts mèdics i científics. “Si poguéssim pagar els ajuts de manera directa als sectors afectats, no estaríem reobrint negocis”, diu el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, que sembla una de les poques autoritats que no tenen les mans lligades per altres interessos. I el missatge és claríssim. Per tant, el que ens ha de preocupar d’aquestes festes tan poc festives és sortir-ne il·lesos tot i que sigui a costa d’augmentar encara més la morositat de petons i abraçades. Vull pensar que pagarem el deute fonent-nos, en un futur pròxim, amb els estimats creditors. Seny i paciència o la treva pot sortir massa cara.