SEGRE

Creat:

Actualitzat:

“Esto no puede ser no más que una canción / quisiera fuera una declaración de amor…” La Yolanda de Pablo Milanés em va captivar en dues frases, a l’instant. La vaig descobrir a la terrassa d’un local proper a la plaça de la Catedral de l’Havana, gairebé al mateix temps que el rom. Algú va demanar-la a la banda que omplia de ritme els carrers més melodiosos que he passejat. No havia fet els 22, gaudia del desitjat viatge de final de carrera i, pobra ignorant, ni havia sentit a parlar del mag de la paraula. Soc d’aquella estranya espècie de persones que memoritzen les lletres de les cançons, de dalt a baix. Només escoltar-la, la d’aquest himne va quedar guardada al calaix de les essencials. I d’allà va sortir per sonar, meravellosa, anys després, mentre entrava agafada a la mà del pare per segellar un dels compromisos més importants de la meua vida. Yolanda em va endinsar en l’obra d’un músic poeta o un poeta músic de veu vigorosa i posat cansat que barreja passió i nostàlgia amb llibertat i protesta. Aquesta icona de la Nova Trova Cubana, tant cantava a l’esperança del poble xilè durant el règim de Pinochet proclamant: “Yo pisaré las calles nuevamente / de lo que fue Santiago ensangrentada / y en una hermosa plaza liberada / me detendré a llorar por los ausentes”, com suplicava amor sincer desesperadament: “Sigue llenando este minuto / de razones para respirar / No me complazcas, no te niegues / no hables por hablar.” Pablo Milanés ha mort a Madrid, amb 79 anys, víctima del maleït càncer. La salut no ha estat mai capaç d’acompanyar com cal la seua ment creativa, idealista i tendra. O potser sí. Potser és d’aquí que neix un cant que arriba, a estones, com un lament. Perquè hi ha tonades que miren als ulls, que exigeixen veritat, sentiments i honestedat. Aquest és, segurament, el seu llegat. La immensa sort dels qui es dediquen a tocar-nos el cor és que sempre podrem parlar d’ells en present perquè perviuen deslligats de modes i tendències. Milanés seguirà farcint-nos la intimitat de versos que ja ens agradaria que se’ns acudissin en moments determinants. En un món de vergonya i d’hipocresia, tal vegada la música ens pot salvar o, com a mínim, pot ajudar a complir la promesa “de llenar el breve espacio en que no está”.

tracking