A les penes, calçots!

Aquest fred de gener que ens tensa la pell porta regals que, de moment, vencen l’insistent canvi climàtic. Sense les baixes temperatures –que ja tocaven!– ni sentiríem la flaire intensa de les mandarines ni esfullaríem el cor dolç de les carxofes ni encararíem braç enlaire i boca amunt l’entrada dels calçots. En aquest país nostre tan aficionat a la taula parada, poques trobades resulten tan divertides com les calçotades. A excepció d’una bona caragolada, evidentment. El d’ingerir ceballots és un d’aquells rituals envoltats de màgia i d’inquietud des de la prèvia. L’esperem amb fal·lera, vaja. A casa, ha començat la temporada i l’arrencada no ha decebut. Primer debat: la ració. Quants en toquen per cap? Hi ha qui declara que en menjarà pocs i qui no coneix on és el límit. L’amfitrió sol resoldre el dilema deixant-se aconsellar pels experts o, en cas de dubte, tirant llarg que ja se sap que no hi ha res pitjor que quedar-se amb gana. El cerimonial continua amb les diverses teories sobre el tractament que requereix el producte abans de la incineració. Encara que el mandrós assegura que el foc ho mata tot, mana la raó i es comença per netejar la terra i passar la tisora per fulles i bigotis. A la graella, el calçot és agraït. Es deixa socarrimar sense manies però, atenció, tan arriscat és badar com precipitar-se. Cuita l’estrella de l’àpat, a reposar en manats embolicats amb paper de diari –vell i llegit amb cura, siusplau, que costen molt de fer. En aquest punt, ja hauríem de tenir enllestida l’altra protagonista de l’alifara: la salsa. Tomàquets i alls escalivats, fruita seca, nyora, oli, sal i poca cosa més tot i que cada xef guarda els seus secrets. Si fins aquí hi ha hagut rialles, ara arriba l’esclat. La calçotada no només permet sinó que exigeix aparcar protocols i normes d’etiqueta per embrutar-se sense restriccions. És això també el que la fa especial perquè compartir-la no deixa de ser una mostra de complicitat. Qui t’ha vist amb les mans negres i el mostatxo rosat i et continua estimant, o és família o un gran amic. Al cap i a la fi, amb calçots i bona companyia, passen millor el fred i l’actualitat agra que m’he estalviat en aquest article perquè la diria ben grossa però això serà un altre dia! Bon profit!.